La no diputada

La compareixença de l’Ada Colau ahir al Congrés dels Diputats ha aixecat passions. En acabar, el president de la comissió, Santiago Lanzuela, li va retreure que anomenés “criminal” al representant de la banca. Reprodueixo el fragment de l’esborrany de transcripció:

El señor PRESIDENTE: Señora Colau, en primer lugar usted ha sido invitada aquí por un acuerdo de todos los grupos que están representados, por un acuerdo muy claro y muy conciso; en segundo lugar, aquí, en esta casa, la libertad de expresión es una regla de oro y particularmente para quienes están representando a los grupos de oposición, pero tenemos unos límites, señora Colau. Usted hoy si hubiera sido diputada le hubiera tenido que llamar orden en un momento determinado de su intervención por los graves conceptos ofensivos que ha manifestado hacia el interviniente anterior. Le quiero pedir que los retire, porque esto naturalmente queda escrito.

La señora REPRESENTANTE DE LA PLATAFORMA DE AFECTADOS POR LAS HIPOTECAS (Colau Ballano): No voy a hacerlo.

El señor PRESIDENTE: No le puedo llamar al orden al no ser un diputado o diputada, pero le aseguro que si vuelve usted a decir eso tendré que suspender esa comparecencia.

Molts mitjans van posar l’èmfasi en aquesta discussió amb la que, només acabar la intervenció de Colau, el diputat del PP desviava hàbilment el focus del seu discurs. Ella va explicar amb molts arguments el perquè de dir-li criminal, i avui ha dit que fins i tot es va quedar curta. La compareixença sencera es pot escoltar aquí, però d’aquest fragment m’agradaria destacar una frase que trobo paradigmàtica: “No le puedo llamar al orden al no ser un diputado o diputada”.

La política de la comunitat, la democràcia popular, es fan fora del Congrés. Per això parlen clar i no hi ha formalismes que valguin. Per això @Hibai_ expressava una queixa a les mostres de suport:

 

Una data i records d’injustícia: 4F

Ja ha passat la mitjanit però crec que, més enllà dels retuits, cal recordar que avui ha estat 4F. Una lletra i un número que recorden la injustícia. Quatre persones condemnades únicament pel testimoni de dos policies, que més tard van ser condemnats per tortures, per trobar-se repartint hòsties a la sala Bikini. Una moral impecable.

Rodrigo Lanza no va estar dins l’edifici des d’on va caure el test que va deixar paraplègic un policia. Per això mateix, la versió que va donar l’alcalde Joan Clos sobre el cas va canviar d’un dia per l’altre. Va estar en presó fins fa poc més d’un mes. Va sortir el 28 de desembre. Dia dels innocents… El Jordi Mumbrú va parlar amb ell i va aprofitar per recordar el cas:

 

Si hay que ir al Tribunal de La Haya para demostrar que soy inocente, iremos

 

Patricia Heras ni tan sols va estar al davant de l’edifci, com el Rodrigo. Explicava que va tenir un accident amb la bici i va anar a urgències. Es va trobar a la mateixa sala on les persones que havien estat ferides al lloc dels fets i va ser assenyalada per la policia. El motiu? Les pintes d’okupa. No va aguantar tant com Rodrigo i es va suïcidar després de 6 mesos en presó. Un vídeo de Desmontaje 4F la recorda:

Encara s’espera el dia que es faci justícia. Mentrestant, només podem evitar que vingui l’oblit.

El Rodrigo i la Patri són #Nosaltres, i la foto d’ella aquí sempre m’ha posat els pèls de punta:

http://www.youtube.com/watch?v=gzWQILlNEPI

4.300 euros no són res

El passat dijous per la tarda la PAH de Sabadell es va tancar a una oficina d’Unnim per demanar la dació en pagament per l’Ahmed i la seva família. El banc va oferir una dació parcial, per la qual, dels prop de 74 mil euros que devia l’Ahmed, només n’hauria de pagar 4.300. Però aquesta família de Torre Romeu sobreviu amb els 420 euros mensuals de la prestació de l’atur de l’Ahmed, així que fer front al deute de 4.300 euros els hi era tan impossible com al de 74.000. Per més que la xifra variés bastant, no evitaria que l’Ahmed anés a parar als fitxers de morositat i se li embargués la nòmina quan en tornés a tenir una i no pogués mai més comprar una rentadora a terminis o contractar una línia de telèfon, per exemple. Així doncs, la PAH va dir que o el banc acceptava la dació total o no marxarien.

Els activistes de la PAH, efectivament, no van marxar. Van passar 24 hores, i després tot el cap de setmana, fins que la nit de diumenge els va treure de l’oficina un gran desplegament de Mossos d’Esquadra. La indignació, per suposat, va córrer per la xarxa i la PAH va convocar #EscracheUnnim (tot i que no és ben bé escrache, com han remarcat @galapita o @mcmihail), concentracions davant les oficines d’Unnim (o en el seu defecte BBVA) a tot l’Estat. El resultat s’ha fet notar. Alguns exemples:

 

 

Moltes oficines d’Unnim no han obert en el seu horari habitual i l’entitat ha cridat la PAH ràpidament a negociar. I s’han posat durs en la negociació; si havien de ser cinc negociant, no han acceptat cap concessió:

El resultat de la negativa d’Unnim ha estat, per davant de tot, una nova experiència d’empoderament per la PAH. No només han comprovat que poden ocupar una oficina durant dies com a mesura de pressió (no només acampar a la porta, com havien fet habitualment), sinó que han vist com el fet que els facin fora no els fa perdre.

Avui a la negociació no només han concedit la dació a l’Ahmed, sinó també un lloguer social de 120 euros al mes. En realitat, com explica el Pau Rodríguez i passen per alt molts mitjans, segueix tractant-se d’una dació parcial. Una part del lloguer serà destinada a pagar els 4.300 euros, que quedaran saldats en cinc anys. Per tant, en aquesta operació el banc haurà cobrat el que trobava necessari de la hipoteca i s’emportarà un petit benefici pel lloguer del pis, que d’altra manera, hagués quedat buit i tancat a l’espera de temps més pròspers.

La pregunta és:

Li ha sortit a compte a Unnim-BBVA exigir aquests 4.300 euros?

La resposta em sembla clara: de cap manera. La imatge del banc (que és una cosa que els té molt preocupats, últimament) ha rebut un cop molt dur i la PAH ha passat per una experiència molt empoderadora. De fet, @albertmartnez assegura que només l’operatiu policial de diumenge ja va costar uns 5.000 euros. Però és que, a més, aquests diners són una minucia pel banc.

La gent de la PAH de Sabadell, extenuada després d’uns dies tan intensos, només m’ha pogut donar dades aproximades sobre la hipoteca de l’Ahmed. El pis li va costar al voltant de 80.000 euros. La quota de la hipoteca estava al voltant dels 550 euros al mes. Si l’ha estat pagant durant 10 anys, calculem que ha pagat uns 66.000 euros. Actualment devia 74.000 euros al banc. Ho podem resumir així:

Ahmed-hipoteca2

Si hagués pogut pagar el total de la hipoteca, l’Ahmed hagués pagat 140.000 euros per un pis valorat en 80.000 quan el va comprar. El 43% haguessin estat els beneficis pel banc. Segons Elvi Mármol, de la PAH, Unnim li demanava 4.300 euros per la dació parcial perquè “segons els seus càlculs era el que havien de cobrar per no perdre diners”. Aquí hi ha alguna cosa que no quadra (i agrairé si algú me la pot aclarar). O les dades sobre la hipoteca de l’Ahmed, pel fet de ser aproximades, donen una suma errònia, o Unnim considera que no té pèrdues amb un valor inferior al total de la hipoteca. En qualsevol cas, amb la dació total el banc hagués “perdut” diners, però veient el resultat, passar per alt aquests 4.300 euros haguessin estat ben invertits, sobretot tenint en compte els beneficis de l’entitat amb tantes hipoteques en les que s’han pagat tants interessos com els que se li demanaven a l’Ahmed.

De fet, he intentat esbrinar els beneficis de BBVA (al qual ara pertany Unnim) el passat 2012. La nota de premsa de l’entitat és una mica confusa per aquells que no som especialment entesos en temes econòmics. Diu així:

BBVA ganó 1.676 millones de euros en 2012, un 44,2% menos que el año anterior, una vez completadas todas las provisiones del ámbito inmobiliario en España. Sin tener en cuenta dichos cargos ni el impacto positivo extraordinario generado por la incorporación de Unnim, el beneficio ajustado fue de 4.406 millones de euros (-2,2% interanual).

He optat per agafar la xifra més baixa. Amb aquestes dades, a veure si sabeu trobar el deute de 74.000 euros de l’Ahmed entre els beneficis de 1.676 milions d’euros de l’entitat (representats pel rectangle, no només la superfície de les lletres):

AhmedNo el trobeu? Però si està aquí! Vestit de verd, amb la samarreta de la PAH… Però cap problema, us ho amplio:

Ahmed-ampliat

És petit, oi? Doncs és la quantitat que ha convertit Unnim-BBVA en l’enemic del dia i ha portat reaccions com aquesta:

Jo d’ells em posaria a fer números…

‘Escrache’, la paraula de moda

Sembla que en els entorns activistes, escrache és la paraula del moment. Va sonar bastant a la trobada Colpegem Juntes del passat cap de setmana. Algú deia “scrath, o com es digui, no sé pronunciar-ho”. No, no, escrache, és castellà i ho porta la RAE, un invent de les terres del sud. La definició del diccionari, però, sempre deixa molt a desitjar. Molt més adient és la que dóna (segons la Wikipedia) el Diccionario del Habla de los Argentinos: “denuncia popular en contra de personas acusadas de violaciones a los derechos humanos o de corrupción, que se realiza mediante actos tales como sentadas, cánticos o pintadas, frente a su domicilio particular o en lugares públicos”. L’origen (cito la mateixa enciclopèdia):

La palabra fue utilizada desde 1995 por la agrupación de derechos humanos HIJOS, en la época en que procesados por delitos cometidos durante el Proceso de Reorganización Nacional habían sido puestos en libertad por el indulto concedido por Carlos Menem para denominar las manifestaciones realizadas en las inmediaciones del lugar donde vivía el considerado genocida, y mediante cánticosmúsica, pintadas, representaciones teatrales, se avisaba a la población vecina que vivían en la cercanía de un criminal.

Que l’expressió sigui tendència aquí i ara és culpa de la PAH. El passat dijous van presentar les últimes signatures que han recollit per la ILP per la dació en pagament, el lloguer social i la paralització dels desnonaments. Sumen 750.000 (sense comptar les que han recollit altres col·lectius), moltes més de les 500.000 que necessitaven. L’entrega d’aquestes signatures representa un punt d’inflexió, perquè la PAH haurà esgotat tots els recursos legals per defensar el dret a l’habitatge. A partir d’aquí, cenyint-se a la legalitat, només hi ha l’abisme. L’Estat no ofereix cap altra possibilitat per solucionar un problema que afecta cada dia més persones, així que aquesta hauria de ser la bona, però si no ho és, la PAH tampoc aturarà la seva lluita aquí. De moment, però, s’esforcen en que això surti bé. Per això han decidit incrementar la pressió, i el dia de la presentació de les signatures es podia sentir l’Ada Colau dient que:

Lo que no hace el Estado lo hará la población y por lo tanto, a partir del 16 de febrero, de esas manifestaciones estatales, vamos a hacer que cada diputado y diputada que no se haya comprometido a votar a favor de esas demandas no pueda moverse impunemente ni por su zona donde viva ni por donde trabaje. En todo el Estado los vamos a señalar día y noche, tanto en sus barrios, como en sus trabajos, como en sus círculos familiares. No van a poder ir por la calle tan tranquilos. Desde luego la Plataforma de Afectados por la Hipoteca, siempre lo ha dicho, es un movimiento pacífico, no vamos a ejercer la violencia, pero les vamos a señalar y no les vamos a dejar que se puedan mover sin que nadie tenga presente lo que están haciendo: provocar el dolor, el sufrimiento y la muerte de miles de personas en el Estado español. Exigimos este cambio de la ley y sino, desde luego, nos van a tener que escuchar.

Si fos un diputat,  tenint en compte la contundència amb que s’expressa Colau, estaria preocupat. Això explicaria el titular que una estona després publicava Europa Press: IU no aprueba la amenaza de los Afectados por Hipotecas de acosar a diputados, pero entiende su desesperación. Cayo Lara, màxim responsable de IU, expressava també –i el contrari hagués estat inexplicable– el seu suport a les mesures de la ILP. La noticia, en realitat, deixa lloc a dubtes, ja que la cita textual diu que “no vamos a alentar ni a animar a que la gente acose a los diputados”. La “no aprovació” no està citada, però tampoc ha estat desmentida per Cayo Lara, interpel·lat insistentment al respecte a Twitter. La PAH, per la seva banda, explicava que “no es acosar, es señalar y poner nombre a los responsables del #genocidioFinanciero”. A can Twitter, les reaccions no es van fer esperar. @Wilisunt deia que davant el terme “escrache” als polítics “les sale reacción miedo-corporativista”. “Que dice IU, que una cosa es que tengáis derecho a la vivienda y otra que importunéis a los cargos públicos, que a ver que va a ser esto”, explicava @axebra. Però el comentari que permetia tancar la qüestió era el de @casiopeaexpres:

Enmig d’aquesta discussió, Jordi Mir compartia amb mi un article sobre els escraches a Argentina que havia publicat l’any 2008 a la revista Viento Sur. La lectura em va plantejar algunes reflexions sobre la justícia. Mir planteja que l’escrache és una resposta a la impunitat, i assegura que “a la impunidad jurídica se une la impunidad social garantizada por el desconocimiento de la identidad de aquellas personas que sustentaron la dictadura en Argentina”. I afegeix:

Lo que lleva al escrache es la inexistencia de justicia. La justicia que es lenta no es justicia. La justicia que establece diferencias entre ciudadanos de una clase u otra no es justicia. No hay justicia, ni condena, pero puede haber justicia popular y condena social. Ante las leyes de obediencia debida y punto final, la justicia nace desde abajo e intenta que el conjunto de la sociedad la asuma como propia.

En el cas argentí, però, parlem d’accions contra persones la implicació de les quals en la dictadura havia estat provada, però que no havien estat jutjades. Aquí, en canvi, parlem d’accions contra parlamentaris pel fet de rebutjar una llei que, per altra banda, podem considerar justa i necessària. Probablement, el conflicte desapareix quan canviem de punt de vista. I és que la PAH no atén a majories parlamentàries, no es tracta d’una visió política o una altra, sinó d’evitar el genocidi financer, que està causant la dictadura dels mercats. Vist així, efectivament, qui no voti a favor de la ILP estaria, com passava a Argentina, atemptant contra els drets fonamentals al servei d’una dictadura.

I què hi ha de la violència? Perquè, certament, “los vamos a señalar día y noche, tanto en sus barrios, como en sus trabajos, como en sus círculos familiares” no sona gaire agradable. Tot dependrà, clar, del que entenguem per violència, perquè per alguns pot ser-ho el simple fet de trencar amb l’ordre establert. Mir en parla a respecte de HIJOS:

Resulta evidente que hay un componente de violencia en estas prácticas. Pero parece quedar claro que no se trata de agresiones físicas. Se trata de una actividad que busca informar, desenmascarar, no agredir, no ir contra la integridad física. Pero no puede hacerlo sin romper con la situación creada. Hay que desobedecer las leyes de punto final y obediencia debida, hay que desobedecer la impunidad, hay que mostrar aquello que como sociedad no se quiere ver.

I tot plegat, tant la ILP com les 750.000 firmes, que probablement acabaran sent un milió, han servit principalment per portar el problema de l’habitatge a aquest punt d’inflexió. Les mesures fa molt que les proposen. Que qui no hi voti a favor és còmplice, també fa molt que ho diuen. Ara, però, no hi ha arguments en contra. Han fet tot el que se’ls hi demanava. Ho ha reclamat la ciutadania, no només afectats i activistes pel dret a l’habitatge, i els diputats només han de votar, tot i que poden optar per introduir infinites modificacions al text.

Al llarg del camí, mentre es recollien les signatures, també ha anat creixent el suport a les mesures que proposa la PAH, fins a reunir una majoria social. La campanya per l’aprovació de la ILP no serà fruit de la desesperació, com deia Cayo Lara, sinó de l’empoderament, del “sí se puede”. Aquesta és la principal eina de la PAH: una lluita que no ha parat de créixer perquè ha tingut victòries dia rere dia, desnonament rere desnonament; petits objectius assolibles que han obert camí als grans objectius com la ILP.

L’escrache, en aquest context, té l’empoderament com una funció bàsica. En parlava Simona Levi a Colpegem Juntes: “No es que nos creamos la justicia actual, se trata de hacer escrache y empoderarnos”, deia sobre @15MpaRato. I efectivament, la cosa no està només en esperar que la justícia condemni a Rodrigo Rato per les seves malifetes a Bankia, sinó en trencar amb la impotència aconseguint que com a mínim sigui jutjat.

No es tracta, doncs, d’atacar algú amb l’objectiu d’enfonsar-lo en la misèria. L’atac és al sistema, a les injustícies, a la impunitat i a les impotències. La pressió busca, tant en el cas dels argentins com en el de @15MpaRato, que la justícia jutgi, sense diferències. Evitar que només hi hagi “la culpabilitat de les sardines i la impunitat dels taurons”, com deia fa uns dies Jaume Asens, citant lliurement Rosa Luxemburg, en un acte contra la repressió. En el cas de la PAH, el que busca, tot i no creure en aquest sistema, és que els representants representin. La cosa està en que defensin els interessos del poble, no de ningú altre. I que ens deixin somiar, clar.

Coses d’immigrants

A Brasil no s’acostuma a celebrar el dia de Reis i per això a casa meva no és tradició. Hem adoptat el tortell per esmorzar i poca cosa més. Per això l’any passat, quan estava a Público, em vaig oferir per estar de guàrdia aquell dia, un d’aquells que et passes la tarda a la redacció esperant que passi alguna cosa. Em vaig trobar que aquella matinada havia mort Idrissa Diallo al Centre d’Internament d’Estrangers de la Zona Franca, però en realitat ningú sabia que es deia així. Aquesta és una de les coses que més em va impressionar. Durant alguns dies es va reclamar justícia per un jove Ibrahim, i va ser el seu el nom que es va cridar en una manifestació que va arribar a les portes del CIE. Que els propis interns no sàpiguen qui ha mort i qui ha estat deportat és un exemple de l’horror que representen aquests centres.

Jo, des de llavors, he après molt sobre els CIE, sobretot gràcies a la gent de la Campanya pel Tancament dels CIE, i cada dia és més gran la ràbia i la impotència davant d’aquesta injustícia. He parlat amb gent que hi ha estat, tot i no haver comès cap delicte. He parlat amb familiars que van cada dia a aquesta presó aïllada entre polígons la Zona Franca per passar uns pocs minuts amb els seus familiars. “Estava tornant de la feina i el van detenir en una batuda”. “Vinc a veure el meu cunyat perquè la meva germana tampoc té papers i no pot venir”.

També he sentit por, tot i tenir tots els papers en regla. Vaig arribar a parlar amb advocats per saber si podia tenir problemes pel simple fet d’estar escrivint sobre aquesta injustícia. No té cap sentit, però quan veus que l’Estat reparteix patiment amb tanta arbitrarietat, no esperes que en tingui i t’imagines tancat allà dins. Quan ets immigrant i saps que tens menys drets que la resta, també tens més por.

Jo tenia la mateixa edat que l’Idrissa, quan va morir. Com ell, vaig arribar aquí sense papers, però en una situació infinitament més privilegiada, no a buscar-me la vida, sinó arrossegat per una aposta familiar. Tot i això, aquí estàvem jo i el meu germà i els meus pares, sense papers. Llavors també podríem haver acabat engarjolats sense cap motiu. En canvi, quan ho vaig necessitar em van operar d’apendicitis en un hospital públic, sense preguntar massa. Hi ha qui s’esforça, però, en que situacions com aquesta no es tornin a repetir. Hi ha partits xenòfobs que no paren de créixer, hi ha Jordis Pujols que diuen que ja no necessiten tanta gent, hi ha Durans i Lleidas que han fet els números i diuen que a Catalunya no hi cap tothom, … També hi ha qui encara es pensa que els CIE o les fronteres tenen algun sentit de ser.

Avui a eldiario.es explico la història de l’Idrissa, perquè ningú se n’oblidi i perquè encara s’ha de demanar justícia:

Mientras las cabalgatas recorrían las calles de Barcelona hace un año, Idrissa Diallo, según algunos testimonios, gemía de dolor en su celda en el Centro de Internamiento de Extranjeros (CIE) de la Zona Franca. El joven guineano murió esa madrugada, la noche de Reyes, a sus 21 años, entre polígonos industriales, lejos de su tierra natal y sin haber llegado a ver las calles de la capital catalana. [Segueix a eldiario.es]

El Xose Quiroga va expressar tota la vergonya que fa que et vinculin amb aquesta injustícia:

Un negoci segur

Sempre impressiona veure que hi havia qui tenia molta vista i es feia un fart de denunciar el que ens vindria. Això es podia llegir abans de l’esclat de la bombolla immobiliària:

En todo caso, las hipotecas inmobiliarias son consideradas un negocio seguro, ya que la gente hace lo imposible para no perder el piso conseguido con tantos esfuerzos y gastos. Y hacer lo imposible, en las condiciones socioeconómicas actuales, quiere decir ser cada día más competitivo con los iguales y cada día más servil con los superiores, trabajar más y en condiciones cada vez más precarias, aceptar cualquier vejación con tal de no perder el trabajo, no solidarizarse con nadie que se encuentre en una situación parecida…, en definitiva, convertirse en una persona marcada por el miedo y la soledad que se agarra con todo lo que puede a lo poco que tiene. El modelo perfecto de ciudadano de un sistema totalitario.

Taller contra la Violencia Inmobiliaria y UrbanísticaEl cielo está enladrilado. Entre el mobbing y la violencia inmobiliaria y urbanísitca, 2006 (2ª ed.)

“Vulnerabilizados”

Si dejamos algunas herencias genéticas malhadadas, las personas somos bastante semejantes en nuestra vulnerabilidad natural. Sin embargo, las condiciones de vida en las que hemos vivido y vivimos pueden incrementar esta vulnerabilidad o protegernos frente a las fuentes de vulnerabilidad. Lo correcto no es hablar de personas o colectivos vulnerables, sino de personas o colectivos vulnerabilizados.

Antonio Madrid Pérez, “El suicidio y los suicidios: ante la catástrofe”, Mientras Tanto

Temperatura

Com que per aquestes dates es porten els contes nevats, recupero aquest text que vaig publicar, tuits inclosos, al número 7 i últim de la revista Hac d’Hac. Recomano acompanyar la lectura amb les fotos que va fer l’Albert Garcia aquell dia.

 

Dos de febrer, quarts de nou. No sé quina és la temperatura –en realitat, el més probable és que en aquell moment la sabés–, però al centre de Barcelona hi cau aiguaneu. Fa dies que anuncien la gran nevada i un fred històric. També fa dies que dues famílies saben que vindran a fer-les fora de casa. En realitat són més les que ho saben, però la majoria no han sabut ni a qui acudir.

La meva mare és d’aquelles persones que encara esperen que les coses tinguin algun sentit. És per això que està escandalitzada quan marxo cap a la Ciutat Meridiana. «De veritat que els treuran de casa avui, amb el temps que fa?» Li dic que sí, que la llei no contempla la meteorologia. Dura lex,sed lex. Per sort hi ha gent que creu més en la justícia que en els llatinismes.

També li explico que a França la llei prohibeix desnonar entre l’u de novembre i el quinze de març de cada any, «à moins que le relogement des intéressés soit assuré dans des conditions suffisantes respectant l’unité et les besoins de la famille». A França no hi haurà desnonats sota la neu. A Barcelona, en realitat, tampoc sol haver-n’hi, però simplement per falta de neu. No per això la lex deixa de ser dura.

L’any 2003, segons els càlculs del sector de Pompes Fúnebres, van morir a França deu mil quatre-centes persones a causa d’una gran onada de calor. Cinc mil, segons fonts oficials. No sols de fred mor l’home. No sols a l’hivern és un drama quedar-se al carrer.

Avui, dos de febrer, quarts de nou –ara potser ja són gairebé les nou– fa molt de fred. Cau aiguaneu al centre de Barcelona. A la Ciutat Meridiana sempre fa més fred. És una cosa que m’impressiona. Encara que faci sol, a molts carrers els rajos no hi arriben. Mentre esperes que arribi un taxi amb una comitiva judicial notes com el fred et va penetrant, primer les plantes dels peus i després tot l’esquelet. La marginació també és climàtica.

Cau aiguaneu al centre de Barcelona. En canvi, a la Ciutat Meridiana, quan surts del metro i veus l’enorme i estilitzada creu blanca de Sant Bernat de Claravall, neva de veritat. Sobre els cotxes hi ha dos dits de neu. Avui és bonic i els nens juguen. Normalment fa fred i prou, però això tampoc impedeix que juguin els nens.

L’Eidihi (Perafita, 18) no ha passat mai per un intent de desnonament. Viu amb els dos fills petits i el marit i, com és comprensible, està inquieta, potser confosa també. Es mira la neu i les quatre persones que han vingut a donar-li suport –d’aquí una estona seran set. Els ingressos de la seva família i les quotes mensuals de la hipoteca eren xifres massa properes, però fa uns anys això no preocupava ningú.

El Jaime (Les Agudes, 58-B) segueix una mica tens quan ja ha marxat el taxi que transporta la comitiva judicial de casa en casa. Un cop més ha aconseguit posposar l’expulsió de casa seva, però sap que això no s’acaba aquí. Els flocs de neu s’acumulen sobre els seus cabells curts mentre mira l’objectiu de la càmera. La imatge és la d’un lluitador. Mentrestant arriba una veïna, gran, amb el carro d’anar a comprar. La senyora arrenca de la porteria un cartell que diu «Catalunya Caixa me quita la casa». Ell el recull de terra i no fa més que demanar-li perdó.

Arribarà un altre veí i començarà a discutir amb ell i les persones que han vingut a donar-li suport. L’indigna que no pagui la comunitat. El Jaime li explica que ja no pot fer-ho i que, de fet, volen deixar-lo al carrer. Al veí no li sembla prou excusa. Durant la conversa, el taxi –els ocupants del qual tampoc contemplen explicacions– es dirigeix a casa de l’Eidihi, però l’ha d’abandonar de seguida. Ella agraeix el suport en un entorn menys hostil que el d’uns carrers més enlllà. Mentre tots se’n van, també és retratada amb els flocs que cauen.

Jo torno cap a la terra baixa, a veure si hi cau la neu i si genera caos o diversió. De tornada penso que ja m’agradaria que l’Albert hagués tingut raó i la neu hagués aturat les comitives judicials. Aquests dos segueixen a casa, però n’hi haurà que no. Dura lex,sed lex. Quan ets pobre, és clar.

Unes declaracions i poc seny

Avui m’he despertat sentint l’Àngels Barceló fent valoració de l’any a la SER – Ràdio Barcelona. És una d’aquestes persones que miro amb uns altres ulls des que van acceptar participar a la campanya del Banc Sabadell, on tot és cool, emprenedor, assenyat i ningú parla de bancs. Pel que m’han dit (però no m’atreveixo a repetir per poca confiança en la meva memòria), el preu que han cobrat escriptors, músics, actors, futbolistes i aquesta periodista per fer campanya per un banc amb la que està caient és considerable.

L’Àngels Barceló és una de les figures que més m’ha sobtat veure a l’anunci. Avui assegurava que lamenta totes les notícies tristes que ha hagut de donar aquest 2012, entre elles les de desnonaments. A mi se m’ha remogut l’estómac i no he pogut evitar buscar el seu anunci pel Sabadell…

“Jo no entenc la meva feina sense compromís” / “Jo penso que en aquesta vida tots tenim possibilitats de triar” / “Em miraria al mirall i em faria vergonya a mi mateixa”

Un vídeo i una tassa

El vídeo de Núria Campabadal explica la història de la bona gent de Cafè amb Llet, que han destapat casos de corrupció en la sanitat catalana gràcies a la seva perseverança. Recordem que els han condemnat a pagar 10.000 euros a un assessor d’Artur Mas pel simple fet de citar-lo, però ningú ha posat en dubte les seves acusacions de corrupció. Ara estan pendents del recurs.