Un recurs literari que sempre m’ha semblat molt interessant és el de la desfamiliarització, l’estranyament o ostranenie, que és el nom que li van posar els formalistes russos. Tot i que ja fa temps que el periodisme va desplaçar el meu interès per la teoria literària, a vegades tinc la sort que torna a mi. La setmana passada ho va fer amb un reportatge.
Fa un parell de setmanes parlàvem a la redacció de Catalunya Plural sobre què fer amb motiu del Dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones. Si bé les dones assassinades són la mostra més extrema de les violències masclistes, ens semblava important mostrar que n’hi havia moltes altres.
Una qüestió que m’impacta, i és de les moltes apreses amb les feministes a la xarxa i després parlades amb amigues, és el fet de no sentir-se segures soles pel carrer. L’exemple més senzill: el costum d’enviar-se missatges entre amigues per saber si has arribat bé a casa. A mi m’impacta, però la primera reacció de les companyes de la redacció va ser dir que això era molt normal.
La desfamiliarització consisteix en mirar amb uns altres ulls o “fer estrany” quelcom que es considera normal. Per exemple, David Lodge a The Art of Fiction ens explica com Tolstoi ridiculitza l’òpera narrant-la a través dels ulls d’algú que no l’ha vist mai. Tot de gent surt corrent i arrossega una dama que canta, però no ho fan de seguida, sinó que l’arrosseguen lentament cantant durant molta estona fins que finalment se l’emporten.
Lodge cita un assaig de 1917 del formalista rus Viktor Shklovsky, on assegura que l’objectiu principal de l’art és combatre els efectes mortals de l’hàbit:
Habitualization devours works, clothes, furniture, one’s wife, and the fear of war… And art exists that one may recover the sensation of life; it exists to make one feel things, to make the stony stony. The purpose of art is to impart the sensation of things as they are perceived and not as they are known.
En aquella reunió de redacció vam parlar de la conveniència que el reportatge sobre aquella qüestió que em preocupava l’escrivís un home –jo– amb el punt de vista que no ho tenia com quelcom natural. Vaig parlar sobre el tema amb quatre dones –i més que no apareixen citades que van compartir situacions viscudes– i un home i coincidien en remarcar que actituds que ens mostren que vivim en una societat masclista –com el no sentir-se segura sola al carrer– estan naturalitzades. Potser per necessitat, per poder seguir endavant.
“No ho vius com un conflicte fins que no t’adones que els teus amics homes no t’envien missatges dient que han arribat bé a casa”, m’explicava l’Eva Bonet. Suposo que això també és procés de desfamiliarització, molt allunyat de la ficció. La bona acollida del text és simptomàtica. Moltes dones van dir que se sentien reflectides en el que s’hi explicava. Tot plegat em convenç encara més que abans de la importància d’abordar amb uns altres ulls allò que està naturalitzat però no hauria d’estar-ho.
L’estranyament o desfamiliarització, aquest recurs literari propi de l’escriptura modernista però també de la novel·la realista, hauria de ser també una de les funcions del periodisme. Que l’objectiu, com deia Shklovsky, d’impartir la sensació de les coses com són percebudes i no com són conegudes no hauria de ser només de l’art, sinó també del periodisme. Hem d’apostar més sovint, com diu Lodge, per fer percebre allò que ja “sabem” desviant-nos de les formes convencionals de representar la realitat.
—
El reportatge: “La nit encara no és nostra”
