Desfamiliarització: lliçons de la ficció per al periodisme

Un recurs literari que sempre m’ha semblat molt interessant és el de la desfamiliarització, l’estranyament o ostranenie, que és el nom que li van posar els formalistes russos. Tot i que ja fa temps que el periodisme va desplaçar el meu interès per la teoria literària, a vegades tinc la sort que torna a mi. La setmana passada ho va fer amb un reportatge.

Fa un parell de setmanes parlàvem a la redacció de Catalunya Plural sobre què fer amb motiu del Dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones. Si bé les dones assassinades són la mostra més extrema de les violències masclistes, ens semblava important mostrar que n’hi havia moltes altres.

Una qüestió que m’impacta, i és de les moltes apreses amb les feministes a la xarxa i després parlades amb amigues, és el fet de no sentir-se segures soles pel carrer. L’exemple més senzill: el costum d’enviar-se missatges entre amigues per saber si has arribat bé a casa. A mi m’impacta, però la primera reacció de les companyes de la redacció va ser dir que això era molt normal.

La desfamiliarització consisteix en mirar amb uns altres ulls o “fer estrany” quelcom que es considera normal. Per exemple, David Lodge a The Art of Fiction ens explica com Tolstoi ridiculitza l’òpera narrant-la a través dels ulls d’algú que no l’ha vist mai. Tot de gent surt corrent i arrossega una dama que canta, però no ho fan de seguida, sinó que l’arrosseguen lentament cantant durant molta estona fins que finalment se l’emporten.

Lodge cita un assaig de 1917 del formalista rus Viktor Shklovsky, on assegura que l’objectiu principal de l’art és combatre els efectes mortals de l’hàbit:

Habitualization devours works, clothes, furniture, one’s wife, and the fear of war… And art exists that one may recover the sensation of life; it exists to make one feel things, to make the stony stony. The purpose of art is to impart the sensation of things as they are perceived and not as they are known.

En aquella reunió de redacció vam parlar de la conveniència que el reportatge sobre aquella qüestió que em preocupava l’escrivís un home –jo– amb el punt de vista que no ho tenia com quelcom natural. Vaig parlar sobre el tema amb quatre dones –i més que no apareixen citades que van compartir situacions viscudes– i un home i coincidien en remarcar que actituds que ens mostren que vivim en una societat masclista –com el no sentir-se segura sola al carrer– estan naturalitzades. Potser per necessitat, per poder seguir endavant.

“No ho vius com un conflicte fins que no t’adones que els teus amics homes no t’envien missatges dient que han arribat bé a casa”, m’explicava l’Eva Bonet. Suposo que això també és procés de desfamiliarització, molt allunyat de la ficció. La bona acollida del text és simptomàtica. Moltes dones van dir que se sentien reflectides en el que s’hi explicava. Tot plegat em convenç encara més que abans de la importància d’abordar amb uns altres ulls allò que està naturalitzat però no hauria d’estar-ho.

L’estranyament o desfamiliarització, aquest recurs literari propi de l’escriptura modernista però també de la novel·la realista, hauria de ser també una de les funcions del periodisme. Que l’objectiu, com deia Shklovsky, d’impartir la sensació de les coses com són percebudes i no com són conegudes no hauria de ser només de l’art, sinó també del periodisme. Hem d’apostar més sovint, com diu Lodge, per fer percebre allò que ja “sabem” desviant-nos de les formes convencionals de representar la realitat.

El reportatge: “La nit encara no és nostra”

genere3


Aliances necessàries per defensar els drets humans

Alba Cuevas, de SOS Racisme, ha introduït l'acte de presentació d'Iridia / @centre_IRIDIA

Alba Cuevas, de SOS Racisme, ha introduït l’acte de presentació d’Iridia / @centre_IRIDIA

Aquest divendres s’ha presentat Iridia, una nova eina impulsada per gent amb molt bagatge per treballar en la defensa dels drets humans a Catalunya. Ens han convidat com a Catalunya Plural a participar de la roda de premsa de presentació per parlar de la relació entre mitjans que treballem en la defensa dels drets humans i entitats com Iridia. Recullo aquí el que he escrit a partir dels apunts per a la meva intervenció.

Hi ha mitjans que hem decidit portar els drets humans com a bandera, per sobre de qualsevol altra. El que sorprèn és que no sempre sigui així. Al cap i a la fi, si per una cosa ha de servir el periodisme és per defensar drets. Es parla molt de què és i què deixa de ser el periodisme, i se l’omple d’adjectius, però pontificar sobre la professió no deu ser la forma més útil d’incidir –i del que es tracta aquí és de parlar d’incidència–. Podem parlar, però, de la seva funció social, i això està clar que passa per donar veu als sense veu, i per posar llum a la foscor.

Aquesta tasca, i qualsevol que passi per la defensa de drets, es fa millor en companyia. L’Irene Santiago ens deia, a propòsit d’Iridia, que hi ha camins que s’han de recórrer acompanyats. Algunes de les persones que impulsen Iridia les vaig conèixer el 2011, quan primer el 15-M i més tard la mort d’Idrissa Diallo van tornar a posar els CIE en l’agenda. En aquell moment, quan vols explicar una realitat, et trobes que hi ha qui porta molts anys treballant-hi i t’és imprescindible per entendre-la i fer-la entendre. És gent que necessita altaveus. Els moviments socials que en els últims anys porten més victòries a l’esquena, sigui per exemple la PAH o  Tanquem els CIEs, tenen clar que necessiten els mitjans, els independents però també els més tradicionals, per amplificar la seva veu i avançar així cap a canvis reals. Sembla que Iridia això ho té molt clar.

D’altra banda, també cal apuntar la responsabilitat que tenim els mitjans, i que hi ha silencis que són criminals. El cas 4-F n’és un exemple molt clar. Anys de silenci que feien créixer el patiment de dels condemnats i el seu entorn. El silenci, s’ha de dir, no era absolut. Els primers en parlar del 4F, ja fa anys, van ser Masala, publicació independent de Ciutat Vella que ara vol tornar als carrers. La Directa en parlava en el seu primer número. Nosaltres, a Catalunya Plural, que tenim una trajectòria més recent, vam entrevistar el Rodrigo tan bon punt va sortir de la presó perquè defensés la seva innocència.

I en mitjans més tradicionals, hi ha molts periodistes valents que defensen allò en què creuen, però sovint no ho poden dur a terme. Hi ha qui explica que al seu mitjà en determinat moment se li va dir sobre el 4F no se’n podia parlar. Anys després, amb l’èxit de Ciutat Morta, arriben les portades i els programes especials en prime time. Això de ben segur té un efecte reparador per a les persones afectades, però és també insuficient. Un projecte com Iridia, amb un treball independent i rigorós, aportant casos i perspectiva, ha d’ajudar aquests professionals, que sols no tenen prou força, a fer un forat en els seus propis mitjans.

Hem de ser conscients que la nostra responsabilitat és gran. Hem vist, en el cas Isma i Dani, com una jutgessa citava un article d’Enric Juliana per justificar la presó preventiva de dos joves que després han estat declarats innocents. Els mitjans tenim (o tenen sobretot alguns) molt de poder, i cal estar a l’alçada per no ser còmplices de les vulneracions de drets. A partir d’ara comptem també amb Iridia per fer-ho.

—–

Més informació: Iridia, un projecte per recórrer en companyia el camí dels drets humans

Iridia es presenta en un acte públic el proper 22 d’octubre:


El gat

Moments d'instropecció felina

Moments d’instropecció felina

Disculpeu que em posi massa personal. Quan tenia set anys li vaig demanar a ma mare un germà. Ho vaig fer amb una carta “anònima” enviada d’amagat a la seva feina, perquè li sentia explicar històries de cartes i bromes amb el carter. Em va regalar un gat. Així, resolutiva. Li vam posar Pororoca perquè d’entrada no teníem clar si era mascle o femella i el nom li quedava bé. És el lloc on el riu Negre desemboca a l’Amazones i durant quilòmetres el riu avança amb aigua fosca en una vora i clara a l’altra. El gat, siamès, era blanquíssim, amb les potes, les orelles i la cua negra. La veterinària va posar a la seva fitxa que el gat era gris, cosa que va irritar al meu pare. Amb els anys vam veure que tenia raó, que les canes dels siamesos són fosques.

Durant la meva infància li vaig donar tardes de fatiga al gat, que es deixava fer. Ja a la seva primera setmana va haver-hi un dia que el vaig cansar tant que ma mare es pensava que l’havia mort. Ell a mi a l’adolescència em va donar una alèrgia, que diu el metge que se’m va desenvolupar per conviure-hi. “No cal que et desfacis del gat, però serà millor que no en tinguis un altre”. Només faltaria. El gat, nascut a Brasília –com jo– va ser arrossegat fins a Barcelona –com jo. La veterinària ens va dir que si no el portàvem amb nosaltres podria literalment morir-se de pena. A diferència de mi, però, el gat va tornar a creuar l’Atlàntic per viure una jubilació daurada a Rio. S’aprofitava de l’aire acondicionat i, quan podia, s’enfilava a la finestra per veure què hi havia al carrer.

Com tots els gats, ha estat gandul i pijo. I, suposo que com tots, no t’esperes la pena que fa quan se’n va. Una vida ben viscuda. Qui fos gat…


Adamisme i adultisme

Al cap de pocs mesos del 15-M llegia un article de l’Hibai al llibre Les raons dels indignats que em va semblar revelador: “La militància és contrarevolucionària”, es titulava. El títol era provocatiu, però em posava paraules a un aprenentatge que havia tret de les places. Els esquerranosos acostumem a estar convençuts que tenim raó (i potser a tenir-la, perquè no dir-ho), però si alguna cosa no funciona el “no ens entenen” no podia servir. Del 15-M vaig aprendre que la pregunta sempre havia de ser “què estem fent malament?”

Tampoc és fàcil. Per als militants amb una llarga història no ha de ser fàcil el tornar a començar cada dos per tres, tornar a tenir els mateixos debats, fer de les assemblees el dia de la marmota. Però és important.

Posem-hi una història. Jo he tingut la típica educació progre. Pau, drets humans, democràcia, … Però la meva primera experiència de politització no va arribar fins a la universitat. El 2008 hi arribo en ple moviment antibolonya amb el convenciment –de la meva educació progre– que allò de Bolonya no està tan malament i que, per cert, els experts deuen saber millor que els estudiants què s’hi fan. Vaia imbècil, la veritat…

Per sort, la universitat és un lloc fantàstic, i ho era especialment l’assemblea de la meva facultat. Mentre hi havia qui ens encasellava al sac dels refors o em deia espanyolista (encara avui em decol·loca!) a Racó Català, jo em formava políticament, i al cap de poc ja tenia una visió completament oposada a la que portava de l’institut. Vaig veure com hi havia companys i companyes que entenien molt millor que els meus professors de què anava això del procés de Bolonya, que tenien propostes molt més elaborades i, en general, que no tenien res a envejar als savis doctors que ens tractaven amb menyspreu o condescendència.

Avui, uns anys més tard, això de Bolonya em sembla encara pitjor del que ens semblava llavors, part d’un procés molt més gran, i encara avui em segueixo formant al respecte. Va haver-hi qui ho va veure molt abans, i té molt mèrit, però si no fos perquè va haver-hi qui em va acompanyar en aquell camí, jo avui seguiria veient els que van donar l’alarma com “els punkis irreductibles”.

Però llavors la militància és contrarevolucionària? Bé, sí i no. Del 15-M vam aprendre tot allò de les identitats, de no capficar-nos, però la militància és fonamental. El 2012, ja amb un peu fora de tota aquella militància universitària vaig entrevistar l’Ada Colau per parlar sobre l’orígen de la PAH, i se’m va obrir un món quan em vaig adonar que els que havien posat els desnonaments a l’agenda política eren en part els mateixos que hi van posar el mobbing en el seu moment, entre altres mil batalles. I més tard vaig veure que si a Sabadell o a Terrassa l’Obra Social de la PAH tenia la força que tenia era perquè en formava part gent que venia de l’okupació. Les experiències de lluita són fonamentals per avançar.

Adamisme

Però no es tracta d’explicar batalletes, només que avui m’hi han fet anar a parar. Ara el que es porta (o no es porta, segons a qui preguntis) als ambients activistes és allò que en diuen #confluència, o la #novapolítica, o la mandanga electoral. I aquí entren en joc un adamisme d’allò que és nou és millor i una mena d’adultisme, o segons com d’essencialisme, que reacciona a l’altre.

Podemos marca l’agenda, i tot i que els seus impulsors venen de lluny –i entre altres coses escriuen en aquell mateix llibre on hi havia l’article de l’Hibai–, tenen un discurs que assegura que abans d’ells no hi havia res. “No hay ningún representante de ninguna fuerza política que ha recibido más insultos y golpes que nosotros”, arriba a dir Pablo Iglesias. La ira que provoca en qui comparteix militància amb persones que han patit cops, tortures o la presó, és evident.

Després arriba Pablo Iglesias a Barcelona i dedica una punyalada a David Fernàndez per haver-se abraçat amb Artur Mas el 9-N. L’autenticitat de Fernàndez, un referent entre activistes, que s’abraça a Mas en un moment d’emoció compartida, contrasta amb el discurs calculat d’Iglesias, que li diu que se l’estima, però que això és (vella, diria) política.

Adultisme

I unes setmanes més tard es trien els càrrecs municipals de Podemos. Aquest matí, Marc Bertomeu, flamant nou secretari general de Podem Barcelona, fa unes declaracions a la ràdio crítiques amb la CUP. Assegura que haurien d’haver demanat contrapartides a CiU per pactar la consulta i no donar-hi un xec en blanc. No comparteixo l’anàlisi, entre altres coses perquè, com apunta l’Arturo Puente, és molt suposar que CiU volgués la consulta. I en l’ambient d’hostilitat actual, és comprensible el cabreig de la gent de la CUP. Un tuit com el de l’Anna Gabriel és incontestable:

Ara bé, també em violenten comentaris d’activistes que respecto. Sobre l’edat de Bertomeu, la seva (mancança de) trajectòria anterior o qui sigui el seu pare. Marc Bertomeu té 23 anys, un menys que jo, i evidentment jo tampoc havia nascut quan l’Esquerra Independentista ja sortia al carrer. I tampoc no em movia quan a Barcelona es lluitava contra el mobbing, ni vaig anar a cap manifestació de V de Vivienda, tot i que avui la lluita pel dret a l’habitatge m’inspiri profundament.

Quan em pregunten en alguna conversa que d’on ve Bertomeu l’únic que puc dir és que anàvem a la mateixa universitat i per allà no es movia. Mentre jo em polititzava amb el moviment antibolonya, a ell no me’l vaig trobar en aquells espais activistes. I què? Amb el 15-M semblava que la gràcia era haver portat gent nova a moure’s. Podemos és un espai que porta (amb formes que podem qüestionar) gent nova a la política. Conec persones amb les que he compartit lluites que s’hi han ficat i altres que per primer cop s’impliquen en un espai de participació (amb el que tinc incontables diferències). Això fa tres anys era motiu de celebració.

Vist així, sembla que això de la #novapolítica es basi en la puresa. El debat està en si la puresa es troba en ser el més nou i impolut o en ser el més antic i autèntic.

Esperem que no, que “nous” i “vells” deixin de tirar-se els plats pel cap, de caure en l’i tu més, de buscar rèdits fàcils. Sembla que els diagnòstics i les apostes són diferents, i si és així potser no deu convenir anar a una, però convindria no quedar-nos tots pel camí…


El capital humà i el negoci de la universitat

Fa unes setmanes em va trucar la Carlota per demanar-me si podia escriure sobre la mercantilització de la universitat per l’últim número de la revista Revolució i vaig aprofitar per ordenar algunes idees. Podeu llegir la revista en PDF i reprodueixo l’article aquí:

La universitat en la cruïlla entre el dret col·lectiu i el negoci del capital humà

Seguint la feina de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca vaig tenir l’oportunitat de coincidir el 2012 amb Raquel Rolnik, relatora especial de l’ONU pel dret a l’habitatge adequat. Aquesta urbanista explicava com en els últims 25 anys l’habitatge arreu del món havia anat passant de ser un dret a una mercaderia i finalment a un producte financer. L’explicació? La relatora assegura que en determinat moment hi havia un excedent mundial de capital financer i que l’habitatge va semblar als especuladors un bon espai per col·locar-lo. Escoltant Rolnik el cap em deia que la universitat s’ha convertit en un nou receptacle per al capital financer.

Alguns mesos més tard, una altra experiència refermava aquesta idea. El juny del 2012 vam presentar el primer informe de l’Observatori del Sistema Universitari en què parlàvem, entre altres elements, de com havia evolucionat el preu dels estudis universitaris. En aquella ocasió va contactar amb l’Observatori una consultora que buscava saber, entre altres coses, quant costarien els estudis universitaris d’aquí a 20 anys. Treballaven per a un banc que els havia encarregat una prospecció de la viabilitat d’un producte financer que permetés a les famílies estalviar per a pagar els estudis dels seus fills des de la infància, a l’estil dels Estats Units.

A casa nostra el model és cada cop més el d’entendre, com passa als Estats Units, l’educació com una inversió personal. El cost dels estudis universitaris recau cada cop més sobre les famílies. A Catalunya, el preu d’un curs universitari porta com a mínim des del 1998 –que és la dada més antiga de la que disposem– pujant per sobre de l’IPC, és a dir, carregant més sobre les famílies. El govern de la Generalitat, ha començat en els últims anys a anomenar beques a un sistema de descomptes –les beques Equitat– en el preu de les matrícules, quan se suposa que les beques han de servir a l’estudiant per superar les dificultats econòmiques que pugui tenir per dedicar-se a l’estudi, no només per cobrir els preus. I en les darreres setmanes des del ministeri diuen que no hauria de ser tabú parlar de si les beques haurien de ser substituïdes per préstecs, ja que és l’estudiant qui se’n beneficia. Una bombolla en potència.

Evidentment, l’estudiant es beneficia dels estudis universitaris. Les dades demostren que l’atur afecta menys als titulats universitaris que als joves que no ho són, o que a la llarga els universitaris acaben cobrant més. Però això és només una part de la història. Si creiem en el dret a l’educació, si creiem que la universitat enriqueix tota la societat –els que hi estudien i els que no–, no estem anant pel bon camí. En canvi, les polítiques actuals van en la direcció de la idea que l’educació és una inversió en “capital humà”: una inversió personal que té un retorn individual, i que per tant ha de pagar qui se’n beneficiï.

D’això parlava el 2005 Franz J. Hinkelammert, economista de la Universitat Lliure de Berlín, en una conferència sobre la universitat davant la globalització:

Hoy hay una estrategia mundial, conducida por el Banco Mundial, para reducir toda educación, pero especialmente la universitaria, a un lugar de producción de “capital humano”, considerado como un medio de producción. La misma educación es transformada en una inversión en capital humano, el estudiante en alguien que invierte en sí mismo, como dueño de sí mismo en cuanto capital humano. La empresa, que posteriormente lo contrata, resulta ser ahora un receptor de capital humano, que paga un ingreso al dueño del capital humano. Este ingreso ahora es considerado la rentabilidad del capital humano, que es la persona contratada. Toda la educación, inclusive la universitaria, es entonces vista como un lugar de producción en función de la rentabilidad de este circuito. Por tanto, esta educación como lugar de producción de capital humano tiene que seguir criterios de rentabilidad.

Aquest és –i això ho hem pogut veure en el cas de l’habitatge– un model generador d’injustícies. Si no garantim la igualtat d’oportunitats la universitat no serà per a tothom. Mentrestant, seguiran creixent les oportunitats de negoci. Si la universitat pública no és per a tothom, aniran apareixent també alternatives de negoci. Igual que t’havies de comprar un pis, encara que fos minúscul, fosc, precari i en un barri de pisos minúsculs, foscos i precaris, si no pots accedir a la universitat pública –encara la de més qualitat tot i l’actual procés de degradació–, hi haurà cursos privats, cursos a distància o altres propostes de formació que permetin generar beneficis amb resultats qüestionables.

Tot i això, a la nostra universitat hi ha feina per fer. Hinkelammert diu que la universitat, en aquest context de globalització, ha de promocionar la cultura de la responsabilitat. L’any 1966 el Sindicat Democràtic d’Estudiants de Barcelona (SDEUB) ja deia al Manifest per una universitat democràtica que “la universidad debe contribuir al desarrollo de una cultura rica y diversificada que refleje la real problemática que, en cada momento, tenga planteada nuestra sociedad.” Si creiem en una universitat que serveixi a la societat i no només al capital humà, haurem de demostrar que encara pot complir aquesta funció. En un context d’emergència com l’actual no sembla que ho estigui fent, i així serà difícil que el conjunt de la societat la defensi.


#EfecteCanVies i les senyores del comú (runrún)

foto 2

Després d’una setmana de #EfecteCanVies i un emocionant matí de reconstrucció de Can Vies, la manifestació més caòtica que he seguit en molt de temps va atacar la Marca Barcelona. Per llocs com les Rambles o la Rambla del Raval en un dissabte turístic.

En un dels moments més tensos, quan la manifestació intentava per primer cop entrar a les Rambles, tot i l’enorme desplegament policial, jo, cagat de nervis, somreia amb un tuit de @fanetin:

Després de moltes voltes, de separar-se, de tornar a reunir-se, de descol·locar tots els guiris de la contrada, un grupet de manifestants va seguir endavant Rambles a munt, a la plaça Catalunya, Universitat, i després van agafar la Gran Via en direcció a Can Vies.

Pel camí un grupet encara trencava caixers a la Gran Via, però també seguia en aquest residu de la manifestació molta gent –entre ells amics i coneguts– que no havien sortit a liar-la, sinó simplement perquè carregaven molta indignació. I em sorprenia perquè, encara que fos un residu molt petit de la gran manifestació, i encara que al seu pas hi hagués nois trencant caixers, a pesar d’això, i de la setmana de conflicte, d’imatges de foc i violència, de campanya mediàtica, a pesar de tot això encara hi havia veïns que sortien als seus balcons a picar cassoles mostrant el seu suport.

Finalment, al carrer Rocafort, un gran desplegament de furgones va tancar els manifestants, van fer fora a la premsa i els van arraconar a tots en una cantonada. Tot i tenir-los retinguts i controlats, van seguir arribant més furgones amb més mossos.

I de cop apareix al carrer una veïna sacsejant les claus amb totes les seves forces i jo recordo el tuit de @fanetin i la cançó de Nacho Vegas.

Diuen que havia sortit a acomiadar uns amics que sopaven i s’havia trobat la situació.

“Esta es nuestra Barcelona. No se preocupan por los problemas sociales, por los niños que les falta comida, sólo se preocupan por desalojar una casa que llevaba 17 años ocupada, una casa a la que habían ido mis hijos. No les preocupa la gente, sólo les preocupa la Barcelona de los ricos. Así es la Barcelona de los ricos.”

Va ser la primera en arribar, de casualitat. Mentrestant, s’activaven les xarxes de suport mutu i la Gran Via s’anava omplint de persones que venien a donar suport als més de 100 retinguts. I, tot i la tensió i la ràbia, ressonava “un hermoso runrún”.


Abordant la precarietat

La sala de màquines de l'auditori del CCCB durant la presentació de Catalunya Plural. La foto és del gran Edu Bayer, que va pujar a riure una mica amb nosaltres.

La sala de màquines de l’auditori del CCCB durant la presentació de Catalunya Plural. La foto és del gran Edu Bayer, que va pujar a riure una estoneta amb nosaltres.

Després de llegir i somriure amb l’article del Roger Palà on s’imagina “una host de vaixells de periodistes-pirata, abordant en massa i per sorpresa les gerontocràtiques redaccions dels mitjans de comunicació de Barcelona” m’han vingut moltes coses al cap. Una d’elles una entrada que vaig deixar a mig escriure ara fa uns quants mesos. Altres, coses a les que dono voltes més recentment.

El passat 15 de maig vam presentar CatalunyaPlural.cat i la Fundació Periodisme Plural en un acte al CCCB. L’acte va ser un èxit d’assistència i, sobretot, estàvem orgullosos del diari que projectàvem en pantalla. El Pau i jo, els més joves de l’equip, ens ho miràvem des de la reraguarda, tuitejant i controlant les projeccions.

Els assistents a l’acte els vam veure després, quan tocava pica-pica i comentar la jugada. Una companya que treballa en una agència deia quasi impressionada: “I no teniu successos, oi? Ni heu de cobrir tot el que diu el govern?” I no, som prou pocs com per cobrir només allò que ens sembla important. Una redacció pràcticament autogestionada, on tothom fa el que pot i li agrada. És per això que a vegades penso que, si aquest experiment no acabés de funcionar, i tingués la sort de tot i així trobar feina en un altre mitjà, no sé què faria en una d’aquestes redaccions gerontocràtiques que el Palà convida a abordar.

Al final d’aquella jornada, on els periodistes van remugar molt, com solen fer en dies com aquell, anava cap al metro amb el Pau i li deia: “Sembla que siguem els únics que estem motivats amb la professió”, i ell em donava la raó. I ja té gràcia, perquè en aquest projecte estem (tant els més joves com els que no ho són tant) entre els més precaris de la contrada.

No tenim horaris i tant podem estar treballant a les sis del matí com a les quatre de la matinada. Cobrem per peça, i a un preu tan baix que ens fa vergonya confessar-lo, perquè som nosaltres mateixos els que ens paguem tan poc. Ens paguem nosaltres les trucades, els bitllets de metro o de tren i fins i tot els taxis quan no arribem a tot. El consol és que ningú es lucra amb la nostra precarietat, no estem lligats a interessos misteriosos (i no tan misteriosos), sinó que fem el que ens agrada perquè ens agrada i perquè trobem que cal fer-ho. Això tampoc ens fa millor que ningú. És el que ens hem trobat.

La precarietat ho fa tot més complicat, això sí, i és molt difícil fer-ho tot tan bé com voldries si has d’estar fent altres coses per guanyar-te la vida. És molt difícil fer la feina de periodista a temps parcial; les coses no esperen a que pleguis de la feina. I no cal dir que omple de contradiccions el precaritzar-te a tu mateix. A pesar d’això, jo he apostat per la precarietat, tot i que volia ser una aposta per allò en el que crec i m’agrada. Després d’un any, el setembre vaig deixar la feina amb la que em guanyava la vida, de redactor en un despatx, perquè era allò o el diari, i el cos em demanava periodisme.

Tot plegat perquè, com diem amb Mitjans en Lluita, #VolemExplicar. La lluita que va impulsar aquesta plataforma em queda lluny, perquè no pateixo empitjorament de condicions laborals o formes diverses de censura per part d’un model de mitjans en decadència. Sóc dels que estem fent el que volem i que el que esperem és poder viure d’això amb dignitat algun dia. Però estem junts en aquesta història, perquè el que ens mou és explicar el món que ens envolta. I que consti que aquelles redaccions “gerontocràtiques” també estan plenes de grans professionals que en el seu dia a dia aconsegueixen fer forats per allò que és important.

Però en resum la cosa és aquesta, que volem explicar. Per això em vaig aficionar a això del periodisme (i ja em disculparan l’intrusisme). I si en aquest terreny acaba resultant que no hi ha espai per explicar allò que ens envolta, ho buscarem a una altra banda, que no només en els diaris (siguin de paper o no) hi ha lloc per l’abordatge d’allò que ens preocupa.


Les colònies de la PAH

El Carlos i el Sergio fan veure que dormen per la foto al tren de tornada

El Carlos i el Sergio fan veure que dormen per la foto al tren de tornada

Un edifici de cinc plantes com el Bloc Salt-B és una casa de colònies que ja voldrien la Pere Tarrés o la Federació Catalana de l’Esplai. Ahir passades les dotze, quan tocava dormir però l’excitació de molts ho feia difícil, el que més es comentava per totes les plantes era que semblaven les colònies de la PAH. Tothom es va buscar un lloc per dormir com bonament va poder.

Un grupet de la PAH de Barcelona es va instal·lar entre riures en una cuina i van guardar les sabates en un calaix per evitar la pudor. Entre ells, alguns dels que van posar en marxa la Plataforma el 2009 i mai s’haguessin imaginat una nit així. A la cinquena planta, un pis era ple de gent de Sabadell en un estat de gresca que se sentia des dels pisos inferiors. Hi van anar amb dos autocars, incloent-hi gent de Terrassa, que deu ser senyal de cohesió, si atenem a la tradicional enemistat. Al meu costat van dormir dos nois que no portaven ni sac ni màrfega ni res per l’estil. Es van apropar al bloc per la tarda per gravar imatges per un documental en el que treballen i van tenir clar que s’havien de quedar gravant tot el que passés allà.

Aquest matí, després que s’anunciés la suspensió del desallotjament per ordre del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, el Jordi em deia que la mobilització de la nit ja era un triomf. Un altre Jordi explicava que un pare del Bages havia avisat a l’escola que les seves filles no anirien a classe, perquè prioritzava la seva educació a la seva formació i les portava a defensar el bloc. El dia anterior vaig arribar al matí per escriure una mica sobre la vida al bloc i el que més em va impressionar va ser pensar en com creixen els nens i joves que hi viuen. Els hi estem donant ales, em deia la Doris.

L’Emma, que deu haver pensat molt més en això convivint amb els nens dels blocs de Sabadell, va preparar un missatge de les petites persones de Sabadell per les petites persones de Salt. I van sortir a rebre’l i van pujar a l’escenari i van veure 700 persones que havien vingut a fer-los costat per defensar casa seva. No vaig poder evitar pensar, no sé si ingenuament, que això és una imatge que marca com et prens la vida. Que creixes sabent que sí que es pot i que no estàs sola.

I després va seguir la música, i els parlaments, i el bon rotllo. La sensació era que tothom estava convençut que estava on havia d’estar. I després a dormir, en una gran casa de colònies al servei d’aquesta lluita, gent de PAHs de tot arreu, lluitant per una causa que ahir estava a Salt, però que saben que es trobaran a molts llocs. I sobretot, convençuts que hi hauria una gran victòria al matí. Suposo que no hi ha res més empoderador que una nit de colònies…


Funció social

La PAH parla avui en un comunicat d’un “auto històric que dóna una bufetada al Sareb” i no m’estranya!

Por el contrario, la Constitución reconoce un derecho a la propiedad privada que se configura y protege, ciertamente, como un haz de facultades individuales sobre las cosas, pero también, y al mismo tiempo, como un conjunto de deberes y obligaciones establecidos, de acuerdo con las Leyes, en atención a valores o intereses de la colectividad, es decir, a la finalidad o utilidad social que cada categoría de bienes objeto de dominio esté llamada a cumplir. Por ello, la fijación del «contenido esencial» de la propiedad privada no puede hacerse desde la exclusiva consideración subjetiva del derecho o de los intereses individuales que a éste subyacen, sino que debe incluir igualmente la necesaria referencia a la función social, entendida no como límite externo a su definición o a su ejercicio, sino como parte integrante del derecho mismo. Utilidad individual y función social definen, por tanto, inescindiblemente el contenido del derecho de propiedad sobre cada categoría o tipo de bienes.

Un cop més, la PAH aconsegueix que els jutjats sentin interessants precedents! Aquí el document íntegre per si algú s’anima, que ho recomano, a llegir-lo sencer:

Bola extra:

(Això que diu l’Hibai ho va dir en més de 140 caràcters aquí)


Remanifestar-se (manifest remix)

Avui Teresa Forcades i Arcadi Oliveres han fet una nova crida a iniciar un procés constituent. Ho explico a eldiario.es i podeu llegir el manifest aquí. La gran novetat són les cares (molt mediàtiques i respectades) que el presenten, però el programa reflecteix reivindicacions que porten un temps sobre la taula. Tant és així, que tothom en reivindica l’autoria.

@Seguintfilroig em diu que és cosa dels Iaioflautas:

Jo, per la meva banda, li dic que @xmonge ja ho havia reivindicat com cosa de la CUP-AE:

Després, @piruletaklo ha vingut a dir que venia del Plan de Rescate Ciudadano del passat #12M15M:

Tampoc ha faltat qui li contestés que el programa de la CUP venia de més antic:

Segurament podríem dedicar hores i hores de tuiteig a buscar orígens més antics o programes més purs. I no hi haurà mai acord. També són moltes les crítiques que s’han dedicat a les formes de la presentació del manifest (a algunes de les quals em sumo). El que queda clar, i això no és poc, és que, per col·lectius molt diversos amb incontables propostes i manifestos, hi ha un programa clar a portar a terme. Ara falta seguir avançant.

Bonus track:

Bé, cal dir que tot i l’ampli acord, sempre hi ha matisos i coses a polir. Al seu Facebook, @jordicrisol hi troba a faltar un punt:

El Programa que han presentat Arcadi Oliveras i Teresa Forcades és similar al de la Unitat Popular. Jo hi afegiria un punt més:

11. Expropiació i socialització dels béns de l’Església.