HEREISTITLE

HEREISCONTENT


HEREISTITLE

HEREISCONTENT


HEREISTITLE

HEREISCONTENT


HEREISTITLE

HEREISCONTENT


HEREISTITLE

HEREISCONTENT


HEREISTITLE

HEREISCONTENT


Desfamiliarització: lliçons de la ficció per al periodisme

Un recurs literari que sempre m’ha semblat molt interessant és el de la desfamiliarització, l’estranyament o ostranenie, que és el nom que li van posar els formalistes russos. Tot i que ja fa temps que el periodisme va desplaçar el meu interès per la teoria literària, a vegades tinc la sort que torna a mi. La setmana passada ho va fer amb un reportatge.

Fa un parell de setmanes parlàvem a la redacció de Catalunya Plural sobre què fer amb motiu del Dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones. Si bé les dones assassinades són la mostra més extrema de les violències masclistes, ens semblava important mostrar que n’hi havia moltes altres.

Una qüestió que m’impacta, i és de les moltes apreses amb les feministes a la xarxa i després parlades amb amigues, és el fet de no sentir-se segures soles pel carrer. L’exemple més senzill: el costum d’enviar-se missatges entre amigues per saber si has arribat bé a casa. A mi m’impacta, però la primera reacció de les companyes de la redacció va ser dir que això era molt normal.

La desfamiliarització consisteix en mirar amb uns altres ulls o “fer estrany” quelcom que es considera normal. Per exemple, David Lodge a The Art of Fiction ens explica com Tolstoi ridiculitza l’òpera narrant-la a través dels ulls d’algú que no l’ha vist mai. Tot de gent surt corrent i arrossega una dama que canta, però no ho fan de seguida, sinó que l’arrosseguen lentament cantant durant molta estona fins que finalment se l’emporten.

Lodge cita un assaig de 1917 del formalista rus Viktor Shklovsky, on assegura que l’objectiu principal de l’art és combatre els efectes mortals de l’hàbit:

Habitualization devours works, clothes, furniture, one’s wife, and the fear of war… And art exists that one may recover the sensation of life; it exists to make one feel things, to make the stony stony. The purpose of art is to impart the sensation of things as they are perceived and not as they are known.

En aquella reunió de redacció vam parlar de la conveniència que el reportatge sobre aquella qüestió que em preocupava l’escrivís un home –jo– amb el punt de vista que no ho tenia com quelcom natural. Vaig parlar sobre el tema amb quatre dones –i més que no apareixen citades que van compartir situacions viscudes– i un home i coincidien en remarcar que actituds que ens mostren que vivim en una societat masclista –com el no sentir-se segura sola al carrer– estan naturalitzades. Potser per necessitat, per poder seguir endavant.

“No ho vius com un conflicte fins que no t’adones que els teus amics homes no t’envien missatges dient que han arribat bé a casa”, m’explicava l’Eva Bonet. Suposo que això també és procés de desfamiliarització, molt allunyat de la ficció. La bona acollida del text és simptomàtica. Moltes dones van dir que se sentien reflectides en el que s’hi explicava. Tot plegat em convenç encara més que abans de la importància d’abordar amb uns altres ulls allò que està naturalitzat però no hauria d’estar-ho.

L’estranyament o desfamiliarització, aquest recurs literari propi de l’escriptura modernista però també de la novel·la realista, hauria de ser també una de les funcions del periodisme. Que l’objectiu, com deia Shklovsky, d’impartir la sensació de les coses com són percebudes i no com són conegudes no hauria de ser només de l’art, sinó també del periodisme. Hem d’apostar més sovint, com diu Lodge, per fer percebre allò que ja “sabem” desviant-nos de les formes convencionals de representar la realitat.

El reportatge: “La nit encara no és nostra”

genere3

Read the latest car news and check out newest photos, articles, and more from the Car and Driver Blog.

plugins


Aliances necessàries per defensar els drets humans

Alba Cuevas, de SOS Racisme, ha introduït l'acte de presentació d'Iridia / @centre_IRIDIA

Alba Cuevas, de SOS Racisme, ha introduït l’acte de presentació d’Iridia / @centre_IRIDIA

Aquest divendres s’ha presentat Iridia, una nova eina impulsada per gent amb molt bagatge per treballar en la defensa dels drets humans a Catalunya. Ens han convidat com a Catalunya Plural a participar de la roda de premsa de presentació per parlar de la relació entre mitjans que treballem en la defensa dels drets humans i entitats com Iridia. Recullo aquí el que he escrit a partir dels apunts per a la meva intervenció.

Hi ha mitjans que hem decidit portar els drets humans com a bandera, per sobre de qualsevol altra. El que sorprèn és que no sempre sigui així. Al cap i a la fi, si per una cosa ha de servir el periodisme és per defensar drets. Es parla molt de què és i què deixa de ser el periodisme, i se l’omple d’adjectius, però pontificar sobre la professió no deu ser la forma més útil d’incidir –i del que es tracta aquí és de parlar d’incidència–. Podem parlar, però, de la seva funció social, i això està clar que passa per donar veu als sense veu, i per posar llum a la foscor.

Aquesta tasca, i qualsevol que passi per la defensa de drets, es fa millor en companyia. L’Irene Santiago ens deia, a propòsit d’Iridia, que hi ha camins que s’han de recórrer acompanyats. Algunes de les persones que impulsen Iridia les vaig conèixer el 2011, quan primer el 15-M i més tard la mort d’Idrissa Diallo van tornar a posar els CIE en l’agenda. En aquell moment, quan vols explicar una realitat, et trobes que hi ha qui porta molts anys treballant-hi i t’és imprescindible per entendre-la i fer-la entendre. És gent que necessita altaveus. Els moviments socials que en els últims anys porten més victòries a l’esquena, sigui per exemple la PAH o  Tanquem els CIEs, tenen clar que necessiten els mitjans, els independents però també els més tradicionals, per amplificar la seva veu i avançar així cap a canvis reals. Sembla que Iridia això ho té molt clar.

D’altra banda, també cal apuntar la responsabilitat que tenim els mitjans, i que hi ha silencis que són criminals. El cas 4-F n’és un exemple molt clar. Anys de silenci que feien créixer el patiment de dels condemnats i el seu entorn. El silenci, s’ha de dir, no era absolut. Els primers en parlar del 4F, ja fa anys, van ser Masala, publicació independent de Ciutat Vella que ara vol tornar als carrers. La Directa en parlava en el seu primer número. Nosaltres, a Catalunya Plural, que tenim una trajectòria més recent, vam entrevistar el Rodrigo tan bon punt va sortir de la presó perquè defensés la seva innocència.

I en mitjans més tradicionals, hi ha molts periodistes valents que defensen allò en què creuen, però sovint no ho poden dur a terme. Hi ha qui explica que al seu mitjà en determinat moment se li va dir sobre el 4F no se’n podia parlar. Anys després, amb l’èxit de Ciutat Morta, arriben les portades i els programes especials en prime time. Això de ben segur té un efecte reparador per a les persones afectades, però és també insuficient. Un projecte com Iridia, amb un treball independent i rigorós, aportant casos i perspectiva, ha d’ajudar aquests professionals, que sols no tenen prou força, a fer un forat en els seus propis mitjans.

Hem de ser conscients que la nostra responsabilitat és gran. Hem vist, en el cas Isma i Dani, com una jutgessa citava un article d’Enric Juliana per justificar la presó preventiva de dos joves que després han estat declarats innocents. Els mitjans tenim (o tenen sobretot alguns) molt de poder, i cal estar a l’alçada per no ser còmplices de les vulneracions de drets. A partir d’ara comptem també amb Iridia per fer-ho.

—–

Més informació: Iridia, un projecte per recórrer en companyia el camí dels drets humans

Iridia es presenta en un acte públic el proper 22 d’octubre:

Nulled Avada Theme


El gat

Moments d'instropecció felina

Moments d’instropecció felina

Disculpeu que em posi massa personal. Quan tenia set anys li vaig demanar a ma mare un germà. Ho vaig fer amb una carta “anònima” enviada d’amagat a la seva feina, perquè li sentia explicar històries de cartes i bromes amb el carter. Em va regalar un gat. Així, resolutiva. Li vam posar Pororoca perquè d’entrada no teníem clar si era mascle o femella i el nom li quedava bé. És el lloc on el riu Negre desemboca a l’Amazones i durant quilòmetres el riu avança amb aigua fosca en una vora i clara a l’altra. El gat, siamès, era blanquíssim, amb les potes, les orelles i la cua negra. La veterinària va posar a la seva fitxa que el gat era gris, cosa que va irritar al meu pare. Amb els anys vam veure que tenia raó, que les canes dels siamesos són fosques.

Durant la meva infància li vaig donar tardes de fatiga al gat, que es deixava fer. Ja a la seva primera setmana va haver-hi un dia que el vaig cansar tant que ma mare es pensava que l’havia mort. Ell a mi a l’adolescència em va donar una alèrgia, que diu el metge que se’m va desenvolupar per conviure-hi. “No cal que et desfacis del gat, però serà millor que no en tinguis un altre”. Només faltaria. El gat, nascut a Brasília –com jo– va ser arrossegat fins a Barcelona –com jo. La veterinària ens va dir que si no el portàvem amb nosaltres podria literalment morir-se de pena. A diferència de mi, però, el gat va tornar a creuar l’Atlàntic per viure una jubilació daurada a Rio. S’aprofitava de l’aire acondicionat i, quan podia, s’enfilava a la finestra per veure què hi havia al carrer.

Com tots els gats, ha estat gandul i pijo. I, suposo que com tots, no t’esperes la pena que fa quan se’n va. Una vida ben viscuda. Qui fos gat…

https://www.youtube.com/watch?v=K9KQzxAuKlg

online free streaming


Adamisme i adultisme

Al cap de pocs mesos del 15-M llegia un article de l’Hibai al llibre Les raons dels indignats que em va semblar revelador: “La militància és contrarevolucionària”, es titulava. El títol era provocatiu, però em posava paraules a un aprenentatge que havia tret de les places. Els esquerranosos acostumem a estar convençuts que tenim raó (i potser a tenir-la, perquè no dir-ho), però si alguna cosa no funciona el “no ens entenen” no podia servir. Del 15-M vaig aprendre que la pregunta sempre havia de ser “què estem fent malament?”

Tampoc és fàcil. Per als militants amb una llarga història no ha de ser fàcil el tornar a començar cada dos per tres, tornar a tenir els mateixos debats, fer de les assemblees el dia de la marmota. Però és important.

Posem-hi una història. Jo he tingut la típica educació progre. Pau, drets humans, democràcia, … Però la meva primera experiència de politització no va arribar fins a la universitat. El 2008 hi arribo en ple moviment antibolonya amb el convenciment –de la meva educació progre– que allò de Bolonya no està tan malament i que, per cert, els experts deuen saber millor que els estudiants què s’hi fan. Vaia imbècil, la veritat…

Per sort, la universitat és un lloc fantàstic, i ho era especialment l’assemblea de la meva facultat. Mentre hi havia qui ens encasellava al sac dels refors o em deia espanyolista (encara avui em decol·loca!) a Racó Català, jo em formava políticament, i al cap de poc ja tenia una visió completament oposada a la que portava de l’institut. Vaig veure com hi havia companys i companyes que entenien molt millor que els meus professors de què anava això del procés de Bolonya, que tenien propostes molt més elaborades i, en general, que no tenien res a envejar als savis doctors que ens tractaven amb menyspreu o condescendència.

Avui, uns anys més tard, això de Bolonya em sembla encara pitjor del que ens semblava llavors, part d’un procés molt més gran, i encara avui em segueixo formant al respecte. Va haver-hi qui ho va veure molt abans, i té molt mèrit, però si no fos perquè va haver-hi qui em va acompanyar en aquell camí, jo avui seguiria veient els que van donar l’alarma com “els punkis irreductibles”.

Però llavors la militància és contrarevolucionària? Bé, sí i no. Del 15-M vam aprendre tot allò de les identitats, de no capficar-nos, però la militància és fonamental. El 2012, ja amb un peu fora de tota aquella militància universitària vaig entrevistar l’Ada Colau per parlar sobre l’orígen de la PAH, i se’m va obrir un món quan em vaig adonar que els que havien posat els desnonaments a l’agenda política eren en part els mateixos que hi van posar el mobbing en el seu moment, entre altres mil batalles. I més tard vaig veure que si a Sabadell o a Terrassa l’Obra Social de la PAH tenia la força que tenia era perquè en formava part gent que venia de l’okupació. Les experiències de lluita són fonamentals per avançar.

Adamisme

Però no es tracta d’explicar batalletes, només que avui m’hi han fet anar a parar. Ara el que es porta (o no es porta, segons a qui preguntis) als ambients activistes és allò que en diuen #confluència, o la #novapolítica, o la mandanga electoral. I aquí entren en joc un adamisme d’allò que és nou és millor i una mena d’adultisme, o segons com d’essencialisme, que reacciona a l’altre.

Podemos marca l’agenda, i tot i que els seus impulsors venen de lluny –i entre altres coses escriuen en aquell mateix llibre on hi havia l’article de l’Hibai–, tenen un discurs que assegura que abans d’ells no hi havia res. “No hay ningún representante de ninguna fuerza política que ha recibido más insultos y golpes que nosotros”, arriba a dir Pablo Iglesias. La ira que provoca en qui comparteix militància amb persones que han patit cops, tortures o la presó, és evident.

Després arriba Pablo Iglesias a Barcelona i dedica una punyalada a David Fernàndez per haver-se abraçat amb Artur Mas el 9-N. L’autenticitat de Fernàndez, un referent entre activistes, que s’abraça a Mas en un moment d’emoció compartida, contrasta amb el discurs calculat d’Iglesias, que li diu que se l’estima, però que això és (vella, diria) política.

Adultisme

I unes setmanes més tard es trien els càrrecs municipals de Podemos. Aquest matí, Marc Bertomeu, flamant nou secretari general de Podem Barcelona, fa unes declaracions a la ràdio crítiques amb la CUP. Assegura que haurien d’haver demanat contrapartides a CiU per pactar la consulta i no donar-hi un xec en blanc. No comparteixo l’anàlisi, entre altres coses perquè, com apunta l’Arturo Puente, és molt suposar que CiU volgués la consulta. I en l’ambient d’hostilitat actual, és comprensible el cabreig de la gent de la CUP. Un tuit com el de l’Anna Gabriel és incontestable:

Ara bé, també em violenten comentaris d’activistes que respecto. Sobre l’edat de Bertomeu, la seva (mancança de) trajectòria anterior o qui sigui el seu pare. Marc Bertomeu té 23 anys, un menys que jo, i evidentment jo tampoc havia nascut quan l’Esquerra Independentista ja sortia al carrer. I tampoc no em movia quan a Barcelona es lluitava contra el mobbing, ni vaig anar a cap manifestació de V de Vivienda, tot i que avui la lluita pel dret a l’habitatge m’inspiri profundament.

Quan em pregunten en alguna conversa que d’on ve Bertomeu l’únic que puc dir és que anàvem a la mateixa universitat i per allà no es movia. Mentre jo em polititzava amb el moviment antibolonya, a ell no me’l vaig trobar en aquells espais activistes. I què? Amb el 15-M semblava que la gràcia era haver portat gent nova a moure’s. Podemos és un espai que porta (amb formes que podem qüestionar) gent nova a la política. Conec persones amb les que he compartit lluites que s’hi han ficat i altres que per primer cop s’impliquen en un espai de participació (amb el que tinc incontables diferències). Això fa tres anys era motiu de celebració.

Vist així, sembla que això de la #novapolítica es basi en la puresa. El debat està en si la puresa es troba en ser el més nou i impolut o en ser el més antic i autèntic.

Esperem que no, que “nous” i “vells” deixin de tirar-se els plats pel cap, de caure en l’i tu més, de buscar rèdits fàcils. Sembla que els diagnòstics i les apostes són diferents, i si és així potser no deu convenir anar a una, però convindria no quedar-nos tots pel camí…

купить кресло мешок украина