El passat cap de setmana es va publicar l’entrevista que vaig fer el 20 de març al professor Simon Tormey. Tot i que el titular va cridar molt l’atenció a les xarxes, si hagués titulat per les meves dèries, el titular de l’entrevista hagués estat, sens dubte, “Els professors universitaris s’assemblen molt als polítics”.
Tormey també és dels que creu que la universitat viu aïllada del món, dalt de la torre de marfil. Mentre el sistema en el que vivim va perdent legitimitat, des de l’acadèmia se’l segueixen prenent com quelcom inamovible. Per suposat, n’hi ha molts que són radicals i antisistemes, però són minoria i, com a mínim aquí, estan cada dia en pitjor situació.
La seva recerca està relacionada a moviments radicals. Què és radical?
Per mi radical és qualsevol grup que té un descontentament amb la manera com fem les coses ara. Si miro als meus col·legues de ciències polítiques, la majoria no són radicals, sinó que estan satisfets amb el procés electoral, els polítics o la governança democràtica. És una petita minoria de gent en l’àmbit de les ciències socials la que té un problema amb això, i per això en diem radicals, perquè diuen que ja no podem seguir amb això. En aquest moment les ciències polítiques es mantenen molt conservadores en comparació amb la participació política. Així que penso que la gent, els activistes, estan molt avançats en la meva pròpia disciplina. Ells són radicals, la gent corrent és radical, el taxista d’aquest matí era radical, la majoria de gent en aquest bar és radical. Perquè estan cansats, n’han tingut prou, i volen un canvi. No saben com produir aquest canvi, o com és aquest canvi, però saben que una cosa és certa: que no podem seguir amb el sistema existent, per més que el 90% dels científics polítics considerin aquest sistema molt democràtic. La realitat és que sabem que no és democràtic. En conseqüència, hem de ser radicals, hem de pensar fora d’aquestes visions establertes. Els professors universitaris s’assemblen molt als polítics.