Adamisme i adultisme

Al cap de pocs mesos del 15-M llegia un article de l’Hibai al llibre Les raons dels indignats que em va semblar revelador: “La militància és contrarevolucionària”, es titulava. El títol era provocatiu, però em posava paraules a un aprenentatge que havia tret de les places. Els esquerranosos acostumem a estar convençuts que tenim raó (i potser a tenir-la, perquè no dir-ho), però si alguna cosa no funciona el “no ens entenen” no podia servir. Del 15-M vaig aprendre que la pregunta sempre havia de ser “què estem fent malament?”

Tampoc és fàcil. Per als militants amb una llarga història no ha de ser fàcil el tornar a començar cada dos per tres, tornar a tenir els mateixos debats, fer de les assemblees el dia de la marmota. Però és important.

Posem-hi una història. Jo he tingut la típica educació progre. Pau, drets humans, democràcia, … Però la meva primera experiència de politització no va arribar fins a la universitat. El 2008 hi arribo en ple moviment antibolonya amb el convenciment –de la meva educació progre– que allò de Bolonya no està tan malament i que, per cert, els experts deuen saber millor que els estudiants què s’hi fan. Vaia imbècil, la veritat…

Per sort, la universitat és un lloc fantàstic, i ho era especialment l’assemblea de la meva facultat. Mentre hi havia qui ens encasellava al sac dels refors o em deia espanyolista (encara avui em decol·loca!) a Racó Català, jo em formava políticament, i al cap de poc ja tenia una visió completament oposada a la que portava de l’institut. Vaig veure com hi havia companys i companyes que entenien molt millor que els meus professors de què anava això del procés de Bolonya, que tenien propostes molt més elaborades i, en general, que no tenien res a envejar als savis doctors que ens tractaven amb menyspreu o condescendència.

Avui, uns anys més tard, això de Bolonya em sembla encara pitjor del que ens semblava llavors, part d’un procés molt més gran, i encara avui em segueixo formant al respecte. Va haver-hi qui ho va veure molt abans, i té molt mèrit, però si no fos perquè va haver-hi qui em va acompanyar en aquell camí, jo avui seguiria veient els que van donar l’alarma com “els punkis irreductibles”.

Però llavors la militància és contrarevolucionària? Bé, sí i no. Del 15-M vam aprendre tot allò de les identitats, de no capficar-nos, però la militància és fonamental. El 2012, ja amb un peu fora de tota aquella militància universitària vaig entrevistar l’Ada Colau per parlar sobre l’orígen de la PAH, i se’m va obrir un món quan em vaig adonar que els que havien posat els desnonaments a l’agenda política eren en part els mateixos que hi van posar el mobbing en el seu moment, entre altres mil batalles. I més tard vaig veure que si a Sabadell o a Terrassa l’Obra Social de la PAH tenia la força que tenia era perquè en formava part gent que venia de l’okupació. Les experiències de lluita són fonamentals per avançar.

Adamisme

Però no es tracta d’explicar batalletes, només que avui m’hi han fet anar a parar. Ara el que es porta (o no es porta, segons a qui preguntis) als ambients activistes és allò que en diuen #confluència, o la #novapolítica, o la mandanga electoral. I aquí entren en joc un adamisme d’allò que és nou és millor i una mena d’adultisme, o segons com d’essencialisme, que reacciona a l’altre.

Podemos marca l’agenda, i tot i que els seus impulsors venen de lluny –i entre altres coses escriuen en aquell mateix llibre on hi havia l’article de l’Hibai–, tenen un discurs que assegura que abans d’ells no hi havia res. “No hay ningún representante de ninguna fuerza política que ha recibido más insultos y golpes que nosotros”, arriba a dir Pablo Iglesias. La ira que provoca en qui comparteix militància amb persones que han patit cops, tortures o la presó, és evident.

Després arriba Pablo Iglesias a Barcelona i dedica una punyalada a David Fernàndez per haver-se abraçat amb Artur Mas el 9-N. L’autenticitat de Fernàndez, un referent entre activistes, que s’abraça a Mas en un moment d’emoció compartida, contrasta amb el discurs calculat d’Iglesias, que li diu que se l’estima, però que això és (vella, diria) política.

Adultisme

I unes setmanes més tard es trien els càrrecs municipals de Podemos. Aquest matí, Marc Bertomeu, flamant nou secretari general de Podem Barcelona, fa unes declaracions a la ràdio crítiques amb la CUP. Assegura que haurien d’haver demanat contrapartides a CiU per pactar la consulta i no donar-hi un xec en blanc. No comparteixo l’anàlisi, entre altres coses perquè, com apunta l’Arturo Puente, és molt suposar que CiU volgués la consulta. I en l’ambient d’hostilitat actual, és comprensible el cabreig de la gent de la CUP. Un tuit com el de l’Anna Gabriel és incontestable:

Ara bé, també em violenten comentaris d’activistes que respecto. Sobre l’edat de Bertomeu, la seva (mancança de) trajectòria anterior o qui sigui el seu pare. Marc Bertomeu té 23 anys, un menys que jo, i evidentment jo tampoc havia nascut quan l’Esquerra Independentista ja sortia al carrer. I tampoc no em movia quan a Barcelona es lluitava contra el mobbing, ni vaig anar a cap manifestació de V de Vivienda, tot i que avui la lluita pel dret a l’habitatge m’inspiri profundament.

Quan em pregunten en alguna conversa que d’on ve Bertomeu l’únic que puc dir és que anàvem a la mateixa universitat i per allà no es movia. Mentre jo em polititzava amb el moviment antibolonya, a ell no me’l vaig trobar en aquells espais activistes. I què? Amb el 15-M semblava que la gràcia era haver portat gent nova a moure’s. Podemos és un espai que porta (amb formes que podem qüestionar) gent nova a la política. Conec persones amb les que he compartit lluites que s’hi han ficat i altres que per primer cop s’impliquen en un espai de participació (amb el que tinc incontables diferències). Això fa tres anys era motiu de celebració.

Vist així, sembla que això de la #novapolítica es basi en la puresa. El debat està en si la puresa es troba en ser el més nou i impolut o en ser el més antic i autèntic.

Esperem que no, que “nous” i “vells” deixin de tirar-se els plats pel cap, de caure en l’i tu més, de buscar rèdits fàcils. Sembla que els diagnòstics i les apostes són diferents, i si és així potser no deu convenir anar a una, però convindria no quedar-nos tots pel camí…

Uneix-te a la conversa

6 comentaris

  1. Potser és que el que realment és nou és la rapidessa que twitter permet en abraonar-se sobre qualsevol que faci unes declaracions i que al mateix temps situa, si més no en un TL, a la mateixa alçada el comentari de l´interpelat i de l”abraonat”.´. Jo (que si que hi era en aquells temps que ara li reclamen a Bertomeu (en tinc 45) ja m´he empaltat d´aquesta manera de fer: Tú diràs uns xavals “digital nasciturus” en plena eufòria.

  2. Ep, bona tarda.!

    Si em permets la crítica, trobo que hi ha un plantejament naïf en un dels punts: la comparativa 15M-noves candidatures és del tot errònia. Precisament, perquè el 15M impugnava que la política es reduís a només candidatures, entre moltes altres qüestions.

    I sí, és cert que aquelles dates, moltes de les militants de fa anys (i no penso renegar de la militància, ni molt menys, ni ara ni mai) vam haver d’aprendre moltes coses, entre altres, a baixar-nos els fums. L’aprenentatge havia de ser mutu i recíproc amb la gent que s’activava per primer cop