Adamisme i adultisme

  •  João França
  • Dies
  • 03/01/2015
  • 6 Comentaris

Al cap de pocs mesos del 15-M llegia un article de l’Hibai al llibre Les raons dels indignats que em va semblar revelador: “La militància és contrarevolucionària”, es titulava. El títol era provocatiu, però em posava paraules a un aprenentatge que havia tret de les places. Els esquerranosos acostumem a estar convençuts que tenim raó (i potser a tenir-la, perquè no dir-ho), però si alguna cosa no funciona el “no ens entenen” no podia servir. Del 15-M vaig aprendre que la pregunta sempre havia de ser “què estem fent malament?”

Tampoc és fàcil. Per als militants amb una llarga història no ha de ser fàcil el tornar a començar cada dos per tres, tornar a tenir els mateixos debats, fer de les assemblees el dia de la marmota. Però és important.

Posem-hi una història. Jo he tingut la típica educació progre. Pau, drets humans, democràcia, … Però la meva primera experiència de politització no va arribar fins a la universitat. El 2008 hi arribo en ple moviment antibolonya amb el convenciment –de la meva educació progre– que allò de Bolonya no està tan malament i que, per cert, els experts deuen saber millor que els estudiants què s’hi fan. Vaia imbècil, la veritat…

Per sort, la universitat és un lloc fantàstic, i ho era especialment l’assemblea de la meva facultat. Mentre hi havia qui ens encasellava al sac dels refors o em deia espanyolista (encara avui em decol·loca!) a Racó Català, jo em formava políticament, i al cap de poc ja tenia una visió completament oposada a la que portava de l’institut. Vaig veure com hi havia companys i companyes que entenien molt millor que els meus professors de què anava això del procés de Bolonya, que tenien propostes molt més elaborades i, en general, que no tenien res a envejar als savis doctors que ens tractaven amb menyspreu o condescendència.

Avui, uns anys més tard, això de Bolonya em sembla encara pitjor del que ens semblava llavors, part d’un procés molt més gran, i encara avui em segueixo formant al respecte. Va haver-hi qui ho va veure molt abans, i té molt mèrit, però si no fos perquè va haver-hi qui em va acompanyar en aquell camí, jo avui seguiria veient els que van donar l’alarma com “els punkis irreductibles”.

Però llavors la militància és contrarevolucionària? Bé, sí i no. Del 15-M vam aprendre tot allò de les identitats, de no capficar-nos, però la militància és fonamental. El 2012, ja amb un peu fora de tota aquella militància universitària vaig entrevistar l’Ada Colau per parlar sobre l’orígen de la PAH, i se’m va obrir un món quan em vaig adonar que els que havien posat els desnonaments a l’agenda política eren en part els mateixos que hi van posar el mobbing en el seu moment, entre altres mil batalles. I més tard vaig veure que si a Sabadell o a Terrassa l’Obra Social de la PAH tenia la força que tenia era perquè en formava part gent que venia de l’okupació. Les experiències de lluita són fonamentals per avançar.

Adamisme

Però no es tracta d’explicar batalletes, només que avui m’hi han fet anar a parar. Ara el que es porta (o no es porta, segons a qui preguntis) als ambients activistes és allò que en diuen #confluència, o la #novapolítica, o la mandanga electoral. I aquí entren en joc un adamisme d’allò que és nou és millor i una mena d’adultisme, o segons com d’essencialisme, que reacciona a l’altre.

Podemos marca l’agenda, i tot i que els seus impulsors venen de lluny –i entre altres coses escriuen en aquell mateix llibre on hi havia l’article de l’Hibai–, tenen un discurs que assegura que abans d’ells no hi havia res. “No hay ningún representante de ninguna fuerza política que ha recibido más insultos y golpes que nosotros”, arriba a dir Pablo Iglesias. La ira que provoca en qui comparteix militància amb persones que han patit cops, tortures o la presó, és evident.

Després arriba Pablo Iglesias a Barcelona i dedica una punyalada a David Fernàndez per haver-se abraçat amb Artur Mas el 9-N. L’autenticitat de Fernàndez, un referent entre activistes, que s’abraça a Mas en un moment d’emoció compartida, contrasta amb el discurs calculat d’Iglesias, que li diu que se l’estima, però que això és (vella, diria) política.

Adultisme

I unes setmanes més tard es trien els càrrecs municipals de Podemos. Aquest matí, Marc Bertomeu, flamant nou secretari general de Podem Barcelona, fa unes declaracions a la ràdio crítiques amb la CUP. Assegura que haurien d’haver demanat contrapartides a CiU per pactar la consulta i no donar-hi un xec en blanc. No comparteixo l’anàlisi, entre altres coses perquè, com apunta l’Arturo Puente, és molt suposar que CiU volgués la consulta. I en l’ambient d’hostilitat actual, és comprensible el cabreig de la gent de la CUP. Un tuit com el de l’Anna Gabriel és incontestable:

Ara bé, també em violenten comentaris d’activistes que respecto. Sobre l’edat de Bertomeu, la seva (mancança de) trajectòria anterior o qui sigui el seu pare. Marc Bertomeu té 23 anys, un menys que jo, i evidentment jo tampoc havia nascut quan l’Esquerra Independentista ja sortia al carrer. I tampoc no em movia quan a Barcelona es lluitava contra el mobbing, ni vaig anar a cap manifestació de V de Vivienda, tot i que avui la lluita pel dret a l’habitatge m’inspiri profundament.

Quan em pregunten en alguna conversa que d’on ve Bertomeu l’únic que puc dir és que anàvem a la mateixa universitat i per allà no es movia. Mentre jo em polititzava amb el moviment antibolonya, a ell no me’l vaig trobar en aquells espais activistes. I què? Amb el 15-M semblava que la gràcia era haver portat gent nova a moure’s. Podemos és un espai que porta (amb formes que podem qüestionar) gent nova a la política. Conec persones amb les que he compartit lluites que s’hi han ficat i altres que per primer cop s’impliquen en un espai de participació (amb el que tinc incontables diferències). Això fa tres anys era motiu de celebració.

Vist així, sembla que això de la #novapolítica es basi en la puresa. El debat està en si la puresa es troba en ser el més nou i impolut o en ser el més antic i autèntic.

Esperem que no, que “nous” i “vells” deixin de tirar-se els plats pel cap, de caure en l’i tu més, de buscar rèdits fàcils. Sembla que els diagnòstics i les apostes són diferents, i si és així potser no deu convenir anar a una, però convindria no quedar-nos tots pel camí…

6 Comentaris

  • Raúl Pérez ha dit:

    Potser és que el que realment és nou és la rapidessa que twitter permet en abraonar-se sobre qualsevol que faci unes declaracions i que al mateix temps situa, si més no en un TL, a la mateixa alçada el comentari de l´interpelat i de l”abraonat”.´. Jo (que si que hi era en aquells temps que ara li reclamen a Bertomeu (en tinc 45) ja m´he empaltat d´aquesta manera de fer: Tú diràs uns xavals “digital nasciturus” en plena eufòria.

  • Roger ha dit:

    Ep, bona tarda.!

    Si em permets la crítica, trobo que hi ha un plantejament naïf en un dels punts: la comparativa 15M-noves candidatures és del tot errònia. Precisament, perquè el 15M impugnava que la política es reduís a només candidatures, entre moltes altres qüestions.

    I sí, és cert que aquelles dates, moltes de les militants de fa anys (i no penso renegar de la militància, ni molt menys, ni ara ni mai) vam haver d’aprendre moltes coses, entre altres, a baixar-nos els fums. L’aprenentatge havia de ser mutu i recíproc amb la gent que s’activava per primer cop. Però aquí no estem d’igual a igual, com a les places: aquí estem parlant d’una persona que encapçala una candidatura política que, de moment, va perdent qualitat transformadora a cada dia que passa (la candidatura, no ell).

    En aquest sentit, que una persona sense cap lluita prèvia, sense trajectòria militant, es posi al capdavant d’una llista electoral, és vella política. M’és igual si té 23, 32 o 54 anys: d’això, de tota la vida, se n’ha dit oportunisme i poltronisme. Les persones (militants o no :P) que apostem per unes candidatures rupturistes i transformadores concebem aquestes com una continuació de la lluita, com un apèndix, no com “la lluita”.

    Dius que “Podemos és un espai que porta (amb formes que podem qüestionar) gent nova a la política”, i discrepo: les duu a l’electoralisme, a la candidatura pura i dura de partit, per molt que es vesteixi de seda. La política té múltiples vessants i àmbits, molts dels quals es manifesten a diari, sense micros ni altaveus ni ressons mediàtics.

    No es tracta de “puresa”, com dius. Es tracta, precisament, de si algú que no ha fet res mai pot posar-se al capdavant d’un projecte electoralista i a sobre donar lliçons a les que portem anys i dècades partint-nos la cara al carrer. Això és vella política.

    I precisament, comparteixo plenament el que dius al final, que són apostes i diagnòstics diferents. Però que ho reconeguin ja i deixin de voler-se fer els-que-són-però-no-són.

    Salut!

    • João França ha dit:

      Bones Roger,

      És evident que no podem comparar el 15-M amb Podemos. Ara bé, jo crec que sí que ha portat gent nova a la política, per més que sigui a un vessant molt concret. La meva principal crítica des del principi de Podemos és que em sembla molt poc empoderador (el que li resta capacitat transformadora, com bé dius), però sí que ha portat gent amb ganes de canviar les coses que potser no s’havia implicat mai en res a –encara que sigui amb l’objectiu de presentar-se a les eleccions– arremangar-se, treballar en assemblees, pensar com organitzar-se, organitzar actes, prendre contacte amb el teixit existent, … D’aquí el malestar de molta d’aquesta gent quan des de dalt se’ls hi ha imposat una altra cosa.

      Dit això, a mi també em sembla totalment fora de lloc el donar lliçons, i és l’adanisme que critico. I aquí crec que s’hi barregen un anàlisi que em sembla simplista (com és el cas d’aquest matí) i un càlcul excessivament fred (com és el cas de Pablo Iglesias a Barcelona). Però per altra banda també crec que la resposta no pot caure en l’extrem oposat, que la crítica no pot ser a la manca de ‘pedigree’ activista dels altres. Segueixo pensant que està bé que s’impliqui gent nova, encara que sigui des del front electoral, però sense menysprear la feina feta, clar.

      Salut!

  • Aleix ha dit:

    João,
    El teu anàlisi és també el meu ja que hem viscut coses similars. Avui al matí em recordava d’una polèmica que vaig iniciar al titllar l’abstenció electoral com antidemocràtica i els sindicats d’estudiants de simpàtics inútils. Tot això els primers mesos d’universitat. Com havia d’aprendre desprès amb Bolonya! I com tu, som la generació Bolonya sumant ara a la PAH, a la PACD… I el que ens falta d’aprendre dels que ja hi eren i sumar als que no hi són encara… Per això, els qui no aprenen i resta fan mal. Com diu l’Anna Gabriel, no era això…

  • […] que defensava, estratègia aquesta darrera molt més honesta i efectiva. Al respecte, João França va escriure una entrada al seu blog reflexionant sobre […]

  • Joan Olivé i Mallafrè ha dit:

    Bon dia, Joao,

    Per casualitat, vaig caure fa uns dies al teu blog… I et vull demanar si pots AFEGIR-TE A LA PLATAFORMA PRO CAIXA CATALANA

    En poques paraules, es tracta de tornar a construïr una nova Caixa de Pensions, 110 anys després, amb l’esperit inicial de servei a les classes baixa i mitja.

    A Catalanunya hi havia unes 10 Caixes d’Estalvis i han desaparescut miserablement totes menys LA CAIXA, però aquesta ha abandonat totalment els criteris tradicionals i s’ha convertit en un banc vulgar. Enorme, però vulgar.

    A l’imaginari català pesa molt el record de com operaven les Caixes d’estalvis, molt arrelades a les seves comarques, dedicades tant a particulars com especialment a les petites empreses i el comerç.

    En aquest moment, la normativa facilita molt l’arrencada d’una nova entitat, perquè ens podem posar a sota del paraigues d’una Caixa ja existent, a França i començar a operar amb la seva llicència bancària.

    Resumint: La població de Catalunya necessitaria fer primer una recaptació de fons d’uns eu. 15.000 per despeses operatives i per pagar un primer ESTUDI DE VIABILITAT.

    Amb aquest estudi, s’hauria de passar a fer una campanya massiva d’informació i passar ja a recaptar el capital social de la nova Caixa Catalana (Estaríem parlant d’uns eu 4.5 mil·lions)

    El tema és molt difícil, però no és gens impossible, amb les capacitats que té la població de Catalunya.

    Jo et demanaria si et volguèssis involucrar en el projecte, i per una altra banda, SI POGUÈSSIS FER-NE UNA DIFUSSIÓ AL TEU BLOG.

    Hi ha un seguit de tasques que es poden fer, pel projecte, no és precisament cosa d’uns acadèmics o experts economistes. Al capdavall, una nova Caixa d’Estalvis és un tema més polític que econòmic.

    Vinga doncs, ja em diríes alguna cosa.

    Mercès
    Joan Olivé i Mallafrè
    projecte@caixacatalana.cat
    Telfs: 902 362 066 / 651 686 500

Deixa un comentari