Més sobre l’escrache

  •  João França
  • Fragments
  • 18/02/2013
  • Sense comentaris

Fa uns dies escrivia sobre l’escrache perquè últimament se’n parla molt (i més que se n’ha parlat des de llavors). Com que l’Ada Colau va ser la primera persona a qui vaig sentir dir aquesta paraula, ara fa més de mig any, quan la vaig entrevistar fa uns dies (podeu llegir l’entrevista sencera aquí), no vaig poder evitar demanar-li una definició:

Us han arribat respostes de tots els partits a les vostres cartes?

No, el dia 16, amb la manifestació, farem públic quins diputats i diputades ens han contestat, i el sentit de la resposta. A partir de llavors, aquells que no es comprometin amb aquestes demandes de mínims, es trobi en la fase en què es trobi la tramitació de les propostes de llei, els farem directament responsables del patiment de la gent i per tant n’informarem públicament. Els assenyalarem en el sentit que informarem a la ciutadania que aquestes persones són responsables que no prosperin aquestes mesures.

¿Això és l’escrache?

Exacte, l’escrache.

En què consisteix?

El que l’ha inspirat són les campanyes que es donen, salvant les distàncies, en un moment en què es produeix una situació d’injustícia que clama al cel, postdictadura a Argentina i altres països d’Amèrica Llatina, on la justícia i el poder polític no responen a aquestes injustícies després de la dictadura, sinó que fan lleis d’amnistia que fan que torturadors i assassins es puguin moure amb impunitat. Com que no hi ha justícia formal, s’organitza una justícia social, i és la ciutadania la que, sense fer cap tipus d’acte violent, s’organitza col·lectivament per assenyalar aquestes persones, per visibilitzar i que tothom sàpiga que aquella persona, que es mou en aquell barri, i que va a menjar aquí, que treballa allà i que fa aquest acte públic, és responsable d’aquesta sèrie de coses. A Argentina això es feia amb cartells informant del que havia fet aquesta persona al seu barri, a la seva feina… Mai atacant físicament ni agredint en absolut, però sí informant a tothom de les seves responsabilitats. Hem de salvar les distàncies, perquè no estem parlant d’una dictadura, si més no en sentit clàssic. Estem parlant d’una dictadura financera, perquè ara mateix totes les nostres polítiques socials i drets fonamentals estan compromesos per les entremaliadures d’aquesta classe financera, així que, si bé en un context diferent, hi ha una similitud profunda, amb una situació d’injustícia generalitzada, de vulneració de drets fonamentals en què els responsables no només no han de respondre pels seus crims sinó que a més són premiats per la gestió pública. Davant d’això, no hi ha justícia i cal que la ciutadania s’organitzi per fer-la.

I això en què es concretarà?

Es concretarà en el que ja hem començat a fer, campanyes a través de xarxes socials i internet en què interpel·lem directament a les persones, a través de correus o de tweets, per recordar-los que estem pendents del seu posicionament i si en aquestes primeres setmanes no hi ha respostes positives després d’aquesta interpel·lació, veurem com fer-ho presencialment. Sempre sense agredir ningú ni fer cap acte violent, perquè som un moviment pacífic, i de fet hem evitat molts actes de violència, com són els desnonaments, o com són els de les persones que ens arriben desesperades a les reunions dient que faran una barbaritat perquè no poden més. Hem canalitzat i evitat molt malestar social, perquè som un moviment pacífic, però sí que informarem públicament dels moviments d’aquestes persones i de les seves responsabilitats.

A més a més, s’han anat publicant algunes coses que val la pena llegir sobre el tema:

  • Jordi Mir ha penjat al blog del CEMS el seu article per Viento Sur que citava a l’anterior post sobre el tema. Link
  • La Marea ha publicat les explicacions d’un periodista argentí. Link
  • EscracheBCN ha afegit un text de presentació al seu blog. Link
  • El grup d’intervenció GILA, de Lavapiés, també ha abordat el tema. Link

Deixa un comentari