‘Escrache’, la paraula de moda

  •  João França
  • General
  • 30/01/2013
  • 5 Comentaris

Sembla que en els entorns activistes, escrache és la paraula del moment. Va sonar bastant a la trobada Colpegem Juntes del passat cap de setmana. Algú deia “scrath, o com es digui, no sé pronunciar-ho”. No, no, escrache, és castellà i ho porta la RAE, un invent de les terres del sud. La definició del diccionari, però, sempre deixa molt a desitjar. Molt més adient és la que dóna (segons la Wikipedia) el Diccionario del Habla de los Argentinos: “denuncia popular en contra de personas acusadas de violaciones a los derechos humanos o de corrupción, que se realiza mediante actos tales como sentadas, cánticos o pintadas, frente a su domicilio particular o en lugares públicos”. L’origen (cito la mateixa enciclopèdia):

La palabra fue utilizada desde 1995 por la agrupación de derechos humanos HIJOS, en la época en que procesados por delitos cometidos durante el Proceso de Reorganización Nacional habían sido puestos en libertad por el indulto concedido por Carlos Menem para denominar las manifestaciones realizadas en las inmediaciones del lugar donde vivía el considerado genocida, y mediante cánticosmúsica, pintadas, representaciones teatrales, se avisaba a la población vecina que vivían en la cercanía de un criminal.

Que l’expressió sigui tendència aquí i ara és culpa de la PAH. El passat dijous van presentar les últimes signatures que han recollit per la ILP per la dació en pagament, el lloguer social i la paralització dels desnonaments. Sumen 750.000 (sense comptar les que han recollit altres col·lectius), moltes més de les 500.000 que necessitaven. L’entrega d’aquestes signatures representa un punt d’inflexió, perquè la PAH haurà esgotat tots els recursos legals per defensar el dret a l’habitatge. A partir d’aquí, cenyint-se a la legalitat, només hi ha l’abisme. L’Estat no ofereix cap altra possibilitat per solucionar un problema que afecta cada dia més persones, així que aquesta hauria de ser la bona, però si no ho és, la PAH tampoc aturarà la seva lluita aquí. De moment, però, s’esforcen en que això surti bé. Per això han decidit incrementar la pressió, i el dia de la presentació de les signatures es podia sentir l’Ada Colau dient que:

Lo que no hace el Estado lo hará la población y por lo tanto, a partir del 16 de febrero, de esas manifestaciones estatales, vamos a hacer que cada diputado y diputada que no se haya comprometido a votar a favor de esas demandas no pueda moverse impunemente ni por su zona donde viva ni por donde trabaje. En todo el Estado los vamos a señalar día y noche, tanto en sus barrios, como en sus trabajos, como en sus círculos familiares. No van a poder ir por la calle tan tranquilos. Desde luego la Plataforma de Afectados por la Hipoteca, siempre lo ha dicho, es un movimiento pacífico, no vamos a ejercer la violencia, pero les vamos a señalar y no les vamos a dejar que se puedan mover sin que nadie tenga presente lo que están haciendo: provocar el dolor, el sufrimiento y la muerte de miles de personas en el Estado español. Exigimos este cambio de la ley y sino, desde luego, nos van a tener que escuchar.

Si fos un diputat,  tenint en compte la contundència amb que s’expressa Colau, estaria preocupat. Això explicaria el titular que una estona després publicava Europa Press: IU no aprueba la amenaza de los Afectados por Hipotecas de acosar a diputados, pero entiende su desesperación. Cayo Lara, màxim responsable de IU, expressava també –i el contrari hagués estat inexplicable– el seu suport a les mesures de la ILP. La noticia, en realitat, deixa lloc a dubtes, ja que la cita textual diu que “no vamos a alentar ni a animar a que la gente acose a los diputados”. La “no aprovació” no està citada, però tampoc ha estat desmentida per Cayo Lara, interpel·lat insistentment al respecte a Twitter. La PAH, per la seva banda, explicava que “no es acosar, es señalar y poner nombre a los responsables del #genocidioFinanciero”. A can Twitter, les reaccions no es van fer esperar. @Wilisunt deia que davant el terme “escrache” als polítics “les sale reacción miedo-corporativista”. “Que dice IU, que una cosa es que tengáis derecho a la vivienda y otra que importunéis a los cargos públicos, que a ver que va a ser esto”, explicava @axebra. Però el comentari que permetia tancar la qüestió era el de @casiopeaexpres:

Enmig d’aquesta discussió, Jordi Mir compartia amb mi un article sobre els escraches a Argentina que havia publicat l’any 2008 a la revista Viento Sur. La lectura em va plantejar algunes reflexions sobre la justícia. Mir planteja que l’escrache és una resposta a la impunitat, i assegura que “a la impunidad jurídica se une la impunidad social garantizada por el desconocimiento de la identidad de aquellas personas que sustentaron la dictadura en Argentina”. I afegeix:

Lo que lleva al escrache es la inexistencia de justicia. La justicia que es lenta no es justicia. La justicia que establece diferencias entre ciudadanos de una clase u otra no es justicia. No hay justicia, ni condena, pero puede haber justicia popular y condena social. Ante las leyes de obediencia debida y punto final, la justicia nace desde abajo e intenta que el conjunto de la sociedad la asuma como propia.

En el cas argentí, però, parlem d’accions contra persones la implicació de les quals en la dictadura havia estat provada, però que no havien estat jutjades. Aquí, en canvi, parlem d’accions contra parlamentaris pel fet de rebutjar una llei que, per altra banda, podem considerar justa i necessària. Probablement, el conflicte desapareix quan canviem de punt de vista. I és que la PAH no atén a majories parlamentàries, no es tracta d’una visió política o una altra, sinó d’evitar el genocidi financer, que està causant la dictadura dels mercats. Vist així, efectivament, qui no voti a favor de la ILP estaria, com passava a Argentina, atemptant contra els drets fonamentals al servei d’una dictadura.

I què hi ha de la violència? Perquè, certament, “los vamos a señalar día y noche, tanto en sus barrios, como en sus trabajos, como en sus círculos familiares” no sona gaire agradable. Tot dependrà, clar, del que entenguem per violència, perquè per alguns pot ser-ho el simple fet de trencar amb l’ordre establert. Mir en parla a respecte de HIJOS:

Resulta evidente que hay un componente de violencia en estas prácticas. Pero parece quedar claro que no se trata de agresiones físicas. Se trata de una actividad que busca informar, desenmascarar, no agredir, no ir contra la integridad física. Pero no puede hacerlo sin romper con la situación creada. Hay que desobedecer las leyes de punto final y obediencia debida, hay que desobedecer la impunidad, hay que mostrar aquello que como sociedad no se quiere ver.

I tot plegat, tant la ILP com les 750.000 firmes, que probablement acabaran sent un milió, han servit principalment per portar el problema de l’habitatge a aquest punt d’inflexió. Les mesures fa molt que les proposen. Que qui no hi voti a favor és còmplice, també fa molt que ho diuen. Ara, però, no hi ha arguments en contra. Han fet tot el que se’ls hi demanava. Ho ha reclamat la ciutadania, no només afectats i activistes pel dret a l’habitatge, i els diputats només han de votar, tot i que poden optar per introduir infinites modificacions al text.

Al llarg del camí, mentre es recollien les signatures, també ha anat creixent el suport a les mesures que proposa la PAH, fins a reunir una majoria social. La campanya per l’aprovació de la ILP no serà fruit de la desesperació, com deia Cayo Lara, sinó de l’empoderament, del “sí se puede”. Aquesta és la principal eina de la PAH: una lluita que no ha parat de créixer perquè ha tingut victòries dia rere dia, desnonament rere desnonament; petits objectius assolibles que han obert camí als grans objectius com la ILP.

L’escrache, en aquest context, té l’empoderament com una funció bàsica. En parlava Simona Levi a Colpegem Juntes: “No es que nos creamos la justicia actual, se trata de hacer escrache y empoderarnos”, deia sobre @15MpaRato. I efectivament, la cosa no està només en esperar que la justícia condemni a Rodrigo Rato per les seves malifetes a Bankia, sinó en trencar amb la impotència aconseguint que com a mínim sigui jutjat.

No es tracta, doncs, d’atacar algú amb l’objectiu d’enfonsar-lo en la misèria. L’atac és al sistema, a les injustícies, a la impunitat i a les impotències. La pressió busca, tant en el cas dels argentins com en el de @15MpaRato, que la justícia jutgi, sense diferències. Evitar que només hi hagi “la culpabilitat de les sardines i la impunitat dels taurons”, com deia fa uns dies Jaume Asens, citant lliurement Rosa Luxemburg, en un acte contra la repressió. En el cas de la PAH, el que busca, tot i no creure en aquest sistema, és que els representants representin. La cosa està en que defensin els interessos del poble, no de ningú altre. I que ens deixin somiar, clar.

5 Comentaris

Deixa un comentari