Coses d’immigrants

  •  João França
  • General
  • 06/01/2013
  • 3 Comentaris

A Brasil no s’acostuma a celebrar el dia de Reis i per això a casa meva no és tradició. Hem adoptat el tortell per esmorzar i poca cosa més. Per això l’any passat, quan estava a Público, em vaig oferir per estar de guàrdia aquell dia, un d’aquells que et passes la tarda a la redacció esperant que passi alguna cosa. Em vaig trobar que aquella matinada havia mort Idrissa Diallo al Centre d’Internament d’Estrangers de la Zona Franca, però en realitat ningú sabia que es deia així. Aquesta és una de les coses que més em va impressionar. Durant alguns dies es va reclamar justícia per un jove Ibrahim, i va ser el seu el nom que es va cridar en una manifestació que va arribar a les portes del CIE. Que els propis interns no sàpiguen qui ha mort i qui ha estat deportat és un exemple de l’horror que representen aquests centres.

Jo, des de llavors, he après molt sobre els CIE, sobretot gràcies a la gent de la Campanya pel Tancament dels CIE, i cada dia és més gran la ràbia i la impotència davant d’aquesta injustícia. He parlat amb gent que hi ha estat, tot i no haver comès cap delicte. He parlat amb familiars que van cada dia a aquesta presó aïllada entre polígons la Zona Franca per passar uns pocs minuts amb els seus familiars. “Estava tornant de la feina i el van detenir en una batuda”. “Vinc a veure el meu cunyat perquè la meva germana tampoc té papers i no pot venir”.

També he sentit por, tot i tenir tots els papers en regla. Vaig arribar a parlar amb advocats per saber si podia tenir problemes pel simple fet d’estar escrivint sobre aquesta injustícia. No té cap sentit, però quan veus que l’Estat reparteix patiment amb tanta arbitrarietat, no esperes que en tingui i t’imagines tancat allà dins. Quan ets immigrant i saps que tens menys drets que la resta, també tens més por.

Jo tenia la mateixa edat que l’Idrissa, quan va morir. Com ell, vaig arribar aquí sense papers, però en una situació infinitament més privilegiada, no a buscar-me la vida, sinó arrossegat per una aposta familiar. Tot i això, aquí estàvem jo i el meu germà i els meus pares, sense papers. Llavors també podríem haver acabat engarjolats sense cap motiu. En canvi, quan ho vaig necessitar em van operar d’apendicitis en un hospital públic, sense preguntar massa. Hi ha qui s’esforça, però, en que situacions com aquesta no es tornin a repetir. Hi ha partits xenòfobs que no paren de créixer, hi ha Jordis Pujols que diuen que ja no necessiten tanta gent, hi ha Durans i Lleidas que han fet els números i diuen que a Catalunya no hi cap tothom, … També hi ha qui encara es pensa que els CIE o les fronteres tenen algun sentit de ser.

Avui a eldiario.es explico la història de l’Idrissa, perquè ningú se n’oblidi i perquè encara s’ha de demanar justícia:

Mientras las cabalgatas recorrían las calles de Barcelona hace un año, Idrissa Diallo, según algunos testimonios, gemía de dolor en su celda en el Centro de Internamiento de Extranjeros (CIE) de la Zona Franca. El joven guineano murió esa madrugada, la noche de Reyes, a sus 21 años, entre polígonos industriales, lejos de su tierra natal y sin haber llegado a ver las calles de la capital catalana. [Segueix a eldiario.es]

El Xose Quiroga va expressar tota la vergonya que fa que et vinculin amb aquesta injustícia:

3 Comentaris

  • Marti (sense accent, que el teclat no em deixa) ha dit:

    Cada cop que en sento parlar em sento molt malament. Una realitat tan proxima i tan dolorosa a la vegada… absolutament menystinguda per la majoria de mitjans de comunicacio. Gracies per preocupar-t’hi i explicar-ho, com fan des de la campanya…

  • Pharme514 ha dit:

    Hello! edkaedk interesting edkaedk site! I’m really like it! Very, very edkaedk good!

  • Pharmg583 ha dit:

    Very nice site!

Deixa un comentari