Abordant la precarietat

  •  João França
  • Dies
  • 31/10/2013
  • Sense comentaris
La sala de màquines de l'auditori del CCCB durant la presentació de Catalunya Plural. La foto és del gran Edu Bayer, que va pujar a riure una mica amb nosaltres.

La sala de màquines de l’auditori del CCCB durant la presentació de Catalunya Plural. La foto és del gran Edu Bayer, que va pujar a riure una estoneta amb nosaltres.

Després de llegir i somriure amb l’article del Roger Palà on s’imagina “una host de vaixells de periodistes-pirata, abordant en massa i per sorpresa les gerontocràtiques redaccions dels mitjans de comunicació de Barcelona” m’han vingut moltes coses al cap. Una d’elles una entrada que vaig deixar a mig escriure ara fa uns quants mesos. Altres, coses a les que dono voltes més recentment.

El passat 15 de maig vam presentar CatalunyaPlural.cat i la Fundació Periodisme Plural en un acte al CCCB. L’acte va ser un èxit d’assistència i, sobretot, estàvem orgullosos del diari que projectàvem en pantalla. El Pau i jo, els més joves de l’equip, ens ho miràvem des de la reraguarda, tuitejant i controlant les projeccions.

Els assistents a l’acte els vam veure després, quan tocava pica-pica i comentar la jugada. Una companya que treballa en una agència deia quasi impressionada: “I no teniu successos, oi? Ni heu de cobrir tot el que diu el govern?” I no, som prou pocs com per cobrir només allò que ens sembla important. Una redacció pràcticament autogestionada, on tothom fa el que pot i li agrada. És per això que a vegades penso que, si aquest experiment no acabés de funcionar, i tingués la sort de tot i així trobar feina en un altre mitjà, no sé què faria en una d’aquestes redaccions gerontocràtiques que el Palà convida a abordar.

Al final d’aquella jornada, on els periodistes van remugar molt, com solen fer en dies com aquell, anava cap al metro amb el Pau i li deia: “Sembla que siguem els únics que estem motivats amb la professió”, i ell em donava la raó. I ja té gràcia, perquè en aquest projecte estem (tant els més joves com els que no ho són tant) entre els més precaris de la contrada.

No tenim horaris i tant podem estar treballant a les sis del matí com a les quatre de la matinada. Cobrem per peça, i a un preu tan baix que ens fa vergonya confessar-lo, perquè som nosaltres mateixos els que ens paguem tan poc. Ens paguem nosaltres les trucades, els bitllets de metro o de tren i fins i tot els taxis quan no arribem a tot. El consol és que ningú es lucra amb la nostra precarietat, no estem lligats a interessos misteriosos (i no tan misteriosos), sinó que fem el que ens agrada perquè ens agrada i perquè trobem que cal fer-ho. Això tampoc ens fa millor que ningú. És el que ens hem trobat.

La precarietat ho fa tot més complicat, això sí, i és molt difícil fer-ho tot tan bé com voldries si has d’estar fent altres coses per guanyar-te la vida. És molt difícil fer la feina de periodista a temps parcial; les coses no esperen a que pleguis de la feina. I no cal dir que omple de contradiccions el precaritzar-te a tu mateix. A pesar d’això, jo he apostat per la precarietat, tot i que volia ser una aposta per allò en el que crec i m’agrada. Després d’un any, el setembre vaig deixar la feina amb la que em guanyava la vida, de redactor en un despatx, perquè era allò o el diari, i el cos em demanava periodisme.

Tot plegat perquè, com diem amb Mitjans en Lluita, #VolemExplicar. La lluita que va impulsar aquesta plataforma em queda lluny, perquè no pateixo empitjorament de condicions laborals o formes diverses de censura per part d’un model de mitjans en decadència. Sóc dels que estem fent el que volem i que el que esperem és poder viure d’això amb dignitat algun dia. Però estem junts en aquesta història, perquè el que ens mou és explicar el món que ens envolta. I que consti que aquelles redaccions “gerontocràtiques” també estan plenes de grans professionals que en el seu dia a dia aconsegueixen fer forats per allò que és important.

Però en resum la cosa és aquesta, que volem explicar. Per això em vaig aficionar a això del periodisme (i ja em disculparan l’intrusisme). I si en aquest terreny acaba resultant que no hi ha espai per explicar allò que ens envolta, ho buscarem a una altra banda, que no només en els diaris (siguin de paper o no) hi ha lloc per l’abordatge d’allò que ens preocupa.

Deixa un comentari