#EfecteCanVies i les senyores del comú (runrún)

  •  João França
  • Dies
  • 01/06/2014
  • Sense comentaris

foto 2

Després d’una setmana de #EfecteCanVies i un emocionant matí de reconstrucció de Can Vies, la manifestació més caòtica que he seguit en molt de temps va atacar la Marca Barcelona. Per llocs com les Rambles o la Rambla del Raval en un dissabte turístic.

En un dels moments més tensos, quan la manifestació intentava per primer cop entrar a les Rambles, tot i l’enorme desplegament policial, jo, cagat de nervis, somreia amb un tuit de @fanetin:

Després de moltes voltes, de separar-se, de tornar a reunir-se, de descol·locar tots els guiris de la contrada, un grupet de manifestants va seguir endavant Rambles a munt, a la plaça Catalunya, Universitat, i després van agafar la Gran Via en direcció a Can Vies.

Pel camí un grupet encara trencava caixers a la Gran Via, però també seguia en aquest residu de la manifestació molta gent –entre ells amics i coneguts– que no havien sortit a liar-la, sinó simplement perquè carregaven molta indignació. I em sorprenia perquè, encara que fos un residu molt petit de la gran manifestació, i encara que al seu pas hi hagués nois trencant caixers, a pesar d’això, i de la setmana de conflicte, d’imatges de foc i violència, de campanya mediàtica, a pesar de tot això encara hi havia veïns que sortien als seus balcons a picar cassoles mostrant el seu suport.

Finalment, al carrer Rocafort, un gran desplegament de furgones va tancar els manifestants, van fer fora a la premsa i els van arraconar a tots en una cantonada. Tot i tenir-los retinguts i controlats, van seguir arribant més furgones amb més mossos.

I de cop apareix al carrer una veïna sacsejant les claus amb totes les seves forces i jo recordo el tuit de @fanetin i la cançó de Nacho Vegas.

Diuen que havia sortit a acomiadar uns amics que sopaven i s’havia trobat la situació.

“Esta es nuestra Barcelona. No se preocupan por los problemas sociales, por los niños que les falta comida, sólo se preocupan por desalojar una casa que llevaba 17 años ocupada, una casa a la que habían ido mis hijos. No les preocupa la gente, sólo les preocupa la Barcelona de los ricos. Así es la Barcelona de los ricos.”

Va ser la primera en arribar, de casualitat. Mentrestant, s’activaven les xarxes de suport mutu i la Gran Via s’anava omplint de persones que venien a donar suport als més de 100 retinguts. I, tot i la tensió i la ràbia, ressonava “un hermoso runrún”.

Deixa un comentari