Manifest #1

NOMÉS VOLEM XARRUPAR LES BOSSES DE TE

Vivim en una societat del consum ràpid on malbaratem gran quantitat de recursos. Ja n’hi ha prou! En els temps que corren és difícil intentar optimitzar l’ús dels productes de consum sense rebre mirades de recriminatòries. Un exemple molt quotidià i que passa desapercebut són les bosses de te. Està clar que el te envasat en bosses (o sachets) és d’una practicitat indiscutible. Malgrat això, implica un cost ecològic molt més alt que omplir una caixa metàl·lica amb el producte per a tenir-lo emmagatzemat. Acceptarem, però, aquest luxe com una cosa acceptable en el ritme de vida que ens hem creat. Però les bosses de te tenen un inconvenient encara més gran! Cada cop que es retira una bossa d’una tassa se’n treu també certa quantitat d’aigua o te! Nosaltres ja hem pres consciència d’aquesta problemàtica i per això adoptem el costum de xarrupar les bosses de te. En altres paraules, xuclar-ne tot el líquid abans de descartar-les.

El problema és que venim en una societat corrupta i perversa on es premia el malgastar. Aquells que xarrupem les bosses de te patim les mirades de viltinença d’aquells que ens envolten! Ja n’hi ha prou! Prou d’estigmatitzar la lluita en favor d’un futur millor. Som antisistemes, i què? N’estem orgullosos! Xarruparem totes les bosses de te que calgui per fer d’aquest món un lloc millor i garantir el benestar de les generacions futures! Només volem xarrupar les bosses de te! Les iaies ho farien, però la pressió social les obliga a simplement esclafar la bossa contra la cullera, sense poder-ne treure el màxim profit. Convidem totes les iaies a xarrupar les bosses de te! Només volem xarrupar les bosses de te! Perquè volem un futur millor, perquè l’ecologisme no es limita a prendre mesures a gran escala. Convidem tots els ecologistes a xarrupar les bosses de te! Només volem xarrupar les bosses de te! Perquè no té sentit haver importat durant segles un bé de tan alta qualitat de l’Àsia per a malgastar-lo d’aquesta manera. Tot el te desaprofitat és una forma de discriminació, de reafirmar-se en la suposada superioritat del mode de vida occidental. Convidem occident i orient a xarrupar les bosses de te! Només volem xarrupar les bosses de te! Perquè és el camí més ràpid cap a un món millor.

UNXBT

Monòleg interior #1

A continuació al que vaig portar al nostre taller d’escriptura el dia que ens vam proposar fer un monòleg interior:

Monòleg interior #1

Sí?

Reflexió sobre Monòleg interior #1

És curiós el fet d’extreure un petit fragment del meu pensament i plasmar-lo sobre paper. La diversió està en plantejar-se què en pensarà el possible lector. He triat un fragment molt petit, perquè tenia pressa i no podia pensar-hi gaire. La tria em sembla bona, una afirmació convertida en interrogació. Podria haver triat una afirmació a seques, que ja implica de per si una sèrie de preguntes prèvies. La gràcia del sí interrogatiu és que planteja també tota una sèrie de preguntes posteriors. Així esdevinc tot un misteri. Si he de ser sincer, no recordo a que responia aquest “Sí?”; no devia ser gaire important. En canvi al lector se li plantejaran tota una sèrie de possibilitats, que em faran semblar una persona d’allò més interessant. Les possibilitats, de fet, dependran de cadascú; està clar que, segons l’estat d’ànim de cada lector aquesta simple afirmació insegura podrà ser dramàtica o còmica. Incrèdula, temptativa o la fi del món. El més divertit és que aquest “Sí?” no l’he pensat realment com a resposta a res, només ha estat una forma que he trobat de fer un monòleg interior ràpid i interessant. Ho he pensat baixant les escales de la biblioteca. Però potser, sense adonar-me’n, porto dies pensant-hi. Sí?

Totes les converses que no he tingut

He tingut moltes converses sobre històries que mai no he escrit. M’agradaria escriure una reflexió sobre totes les converses que no he tingut (y no volverán del fondo de las rocas, no volverán del tiempo subterráneo).

No he pogut parlar amb ningú, per exemple, sobre un munt d’històries que vull escriure. No he tingut aquella conversa de “Hola. Com estàs?” No he pogut parlar amb ningú sobre la reflexió que he fet últimament, arrel de la meva formació com a pallasso, sobre el nen que porto a dins. No he pogut dir a ningú que, tot i tenir la impressió de tenir problemes amb la meva infància, dono molta importància a la meva part infantil. Potser sí que he pogut dir algun cop que el meu objectiu vital és divertir-me.

He fet moltes coses, sí. També m’ho he passat bé (sinó no les hagués fet), però encara em falten moltes converses.

Com construir una cúpula

Un desconocido arquitecto de la época llegó incluso a proponer que se llenara la catedral con tierra antes de levantar la cúpula a fin de construir la cúpula encima de la tierra moldeada (aún no se sabía de qué forma construir una cúpula con tanto peso y magnitud). Cuando se le preguntó cómo sacaría la tierra, se sugirió que la ciudad podría mezclar monedas con la tierra y los pobres, incidentalmente, vaciarían la cúpula.

Petites dosis de saviesa que ens arriben gràcies a la Wikipedia.

Petita crònica agostina

Surto de casa per comprar un shawarma. De camí, a un bar típic, dels de tota la vida, llegeixo “Lomo y queso 3,10”. Em sembla una bona opció, així que canvio el shawarma per l’entrepà, entro i demano. El bar, com tots els bars típics de tota la vida, és d’una família de xinesos. Darrere la barra el pare i davant seu la filla. Em diu que segui i sec. M’encanta la preocupació que tenen en mantenir tot com ho tenien els antics propietaris; les mateix ampolles d’Anís del Mono cobertes per la mateixa pols (i alguna de nova). Sobre la barra el got i la tassa del cafè amb gel de l’últim client. La filla marxa i al cap d’una estona torna amb una barra de pa. Em pregunto quant deu fer d’aquell últim client…

El meu primer intent de suïcidi

Avui, mirant un vídeo recomanat per un amic, he recordat el meu primer intent de suïcidi; devia tenir uns nou anys. Amb aquesta edat ja era un noi força interessat per l’actualitat, potser més que ara. De fet, va ser per aquella època quan el Ricardo Noblat em va fer el meu primer contracte (l’únic fins el moment i no gaire legal, suposo), per escriure al suplement infantil del diari. Allò sí que era un director atrevit, i molt bé que li va anar, l’atreviment al diari. Però el cas no és el triomf del diari, que em va portar a viure aquí i dirigir-me a vosaltres i en català (no el triomf de la meva columna, el triomf del meu pare), sinó aquell primer intent de suïcidi.

Com a noi informat que era, sabia que, al Japó, centenars de nens havien estat ingressats amb atacs d’epilèpsia després del primer capítol de Pokemon. No tenia gaire clar què era això de l’epilèpsia, però em va semblar molt fort. Ja havien començat a emetre la sèrie al Brasil, però no m’interessava gaire. Si ho penseu, tot plegat és massa irreal; uns animals (que no són ben bé animals) inventats, que la gent els col·lecciona, i els guarda dins unes boles. I a més lluiten… Tot molt estrany. Malgrat això, vaig anar a passar l’estiu al poble a casa del meu oncle, com solia fer. Els meus cosins ho miraven i, coses de la vida, m’hi vaig enganxar. El dia que vaig tornar del poble ho vaig veure a casa. Recordo que era un capítol sobre un pokemon papallona.

Com haureu suposat, m’havia perdut el principi. Un dia, mesos més tard, el van tornar a emetre. Jo recordava allò dels nens amb epilèpsia. Sabia que en algun moment el Pikachu faria un atac tan fort que hi hauria un excés de llum i flaixos. Tot i així, el volia veure. Tenia molta curiositat. Ara crec que, inconscientment, desitjava tenir un atac d’epilèpsia –cosa que no equivaldria a la mort, correcte, però jo no ho tenia gaire clar. Quan va arribar el moment, sota la pluja, l’Ash i el Pikachu perseguits per ocells, sobre una bici feta pols, i el Pikachu va saltar i va fer el seu gran atac em vaig endur tota una decepció; ho havien canviat, com és lògic. Res de l’altre món. Així doncs, intent fallit, com el primer intent de suïcidi del Kurt Cobain, que es va estirar a una via per la nit però el tren es desviava per la via del costat. Després d’aquest, no recordo que se n’hagin succeït més, però mai se sap quin altre vídeo estrany podrà tornar a refrescar-me la memòria.