Fa uns dies llegíem que el jutge del cas d’Ester Quintana té sobre les seva taula les identificacions dels agents dels Mossos que estaven a la furgona des d’on es va disparar el tret que li va treure un ull. Tots els casos anteriors s’havien tancat per impossibilitat d’identificar els autors del tret.
Ahir m’emocionava llegir que seran imputats dos Mossos per la pèrdua de l’ull de Nicola Tanno, un cas que havia estat arxivat l’any 2011. Certa llum al final d’un camí nou, llarg i tortuós, que deia Clara Cots.
No vaig poder evitar relacionar els dos fets. Vaig pensar que la pressió pel cas de l’Ester deu ser la responsable de fer reobrir el cas del Nicola, i vaig recordar una entrevista que vaig fer a l’advocat Hibai Arbide per parlar sobre el cas de l’Edifici 15-O. Explicava que dues setmanes abans de l’ocupació, el mateix jutge havia dictat un auto ordenant el desallotjament d’un altre edifici en les mateixes condicions.
Recupero un fragment:
La llei sempre per definició és –això no ho dic jo, ho deia un senyor que es deia Marx– la plasmació de la voluntat de la classe dirigent feta norma. Les lleis òbviament sempre responen a interessos, i normalment interessos de classe. Això queda molt grandiloqüent així, però és veritat. És un fet, el que passa és que són paraules que sonen una mica vintage perquè no està molt de moda dir-ho en aquests termes… També és veritat que l’ordenament jurídic no és pla. Hi ha escletxes. És veritat que les lleis protegeixen determinats interessos però també és veritat que les lleis són un sistema molt complex, on hi ha fins i tot elements contradictoris. Jo no plantejo la confiscació de totes les cases, però crec que en comparació amb altres drets la propietat privada està absolutament sobreprotegida. És a dir, quan hi ha una col·lisió de drets el lògic seria veure quin dret preval sobre l’altre. Del que es tracta per tant no és tant de trobar una manera de que les lleis protegeixin l’okupació o fins i tot l’accés a l’habitatge. Jo no crec que els advocats ni els activistes haguem de confiar gaire en això d’entrar en el sistema per canviar-lo des de dins. El paper dels advocats dels moviments socials no és forçar ni tan sols que l’ordenament jurídic protegeixi determinats drets. L’aplicació de la llei és una relació de forces i al final no importa el que digui un advocat, sinó que el que importa és la relació de forces que hi hagi al carrer. Al carrer, a la xarxa, al Parlament, on sigui… Les lleis protegeixen determinats interessos però l’aplicació de les lleis depèn molt de la conjuntura on s’apliquen.
zerdkq
pjydf6