Ella s’abismava. El funeral havia estat d’allò més fúnebre. L’havia sorprès; esperava quelcom inesperat. Jugava a no ser alguna cosa i ser-ne una altra. La foscor de la nit posterior va tenir, com era d’esperar, una atmosfera negra. Atmos. Àtoms. Esfera.
La rotunditat d’allò que havia buscat l’apenava. A penes li trobava sentit. Li agradaven les subordinades de tres en tres. Els adjectius, també de tres en tres. Li agradaven el pare, el fill i l’esperit sant. Li agradaven de res en res. Li agradaven fins que van deixar d’agradar-li. Un déu trimembre, un govern tripartit. A penes tenia sentit. Des de l’època de la república. I Cèsar. I la Gàl·lia.
Ara el que li agradaven eren les catedrals romàniques. Ella somiava entre voltes de canó. Ella flotava confusament. Era l’hora de la missa i tots creien que es tractava d’un miracle. Ella reia pensant que a tots aquells que, fidels a la trinitat, tocaven el terra els faltava la malícia per a adonar-se que no era res de tot allò. Es tractava, pura i simplement, de la cessació brusca d’una vibració prolongada.
Abismant-se era feliç. Simple i pura flotava, mentre els altres prosseguien amb la recerca d’una melancolia duradora, i sovint la trobaven.
Què?
Hola.
És que el relat em diu moltes coses, idees,.. (molt guays, per cert) i res alhora. És com si s’hi amaguessin moltes coses al darrere del no res…crec que no m’explico..
Fa molt que no et llegia i…recordo que m’agrada.
Sublimant la realitat, idealitzant la veritat i escrivint un text que no sé del tot què diu però que m’agrada molt.
Trimolt.