Hi havia una màscara de pedra penjada al penya-segat. La imatge era imponent. Ell, petit, un homenet, abaix. A dalt, aquella gran cara, impassible, mirant-lo. L’estaticitat de la pedra imposava respecte. El respecte va donar pas a un altre sentiment quan la muntanya es va començar a moure. En va sortir un braç. Ell va veure que a l’altra banda n’hi havia un altre, però es va quedar clavat a la pedra. De cop aquell braç, el que n’havia sortit, se li va anar apropant. Les floretes que hi havien crescut seguien al seu lloc. El cap, aquella cara emmascarada, es va començar a moure. Unes lianes el lligaven al cos, sense gaire força. Si hi apliquéssim les lleis de la física potser trobaríem que era inexplicable que estigués subjecte al cos. En aquell moment ningú es preocupava per les lleis de la física.
La mà s’apropava amb violència. Les floretes seguien allà, innocents, lluents i iròniques. En Tomàs va agafar la seva espasa i es va despertar.