Temperatura

  •  João França
  • General
  • 29/12/2012
  • Sense comentaris

Com que per aquestes dates es porten els contes nevats, recupero aquest text que vaig publicar, tuits inclosos, al número 7 i últim de la revista Hac d’Hac. Recomano acompanyar la lectura amb les fotos que va fer l’Albert Garcia aquell dia.

 

Dos de febrer, quarts de nou. No sé quina és la temperatura –en realitat, el més probable és que en aquell moment la sabés–, però al centre de Barcelona hi cau aiguaneu. Fa dies que anuncien la gran nevada i un fred històric. També fa dies que dues famílies saben que vindran a fer-les fora de casa. En realitat són més les que ho saben, però la majoria no han sabut ni a qui acudir.

La meva mare és d’aquelles persones que encara esperen que les coses tinguin algun sentit. És per això que està escandalitzada quan marxo cap a la Ciutat Meridiana. «De veritat que els treuran de casa avui, amb el temps que fa?» Li dic que sí, que la llei no contempla la meteorologia. Dura lex,sed lex. Per sort hi ha gent que creu més en la justícia que en els llatinismes.

També li explico que a França la llei prohibeix desnonar entre l’u de novembre i el quinze de març de cada any, «à moins que le relogement des intéressés soit assuré dans des conditions suffisantes respectant l’unité et les besoins de la famille». A França no hi haurà desnonats sota la neu. A Barcelona, en realitat, tampoc sol haver-n’hi, però simplement per falta de neu. No per això la lex deixa de ser dura.

L’any 2003, segons els càlculs del sector de Pompes Fúnebres, van morir a França deu mil quatre-centes persones a causa d’una gran onada de calor. Cinc mil, segons fonts oficials. No sols de fred mor l’home. No sols a l’hivern és un drama quedar-se al carrer.

Avui, dos de febrer, quarts de nou –ara potser ja són gairebé les nou– fa molt de fred. Cau aiguaneu al centre de Barcelona. A la Ciutat Meridiana sempre fa més fred. És una cosa que m’impressiona. Encara que faci sol, a molts carrers els rajos no hi arriben. Mentre esperes que arribi un taxi amb una comitiva judicial notes com el fred et va penetrant, primer les plantes dels peus i després tot l’esquelet. La marginació també és climàtica.

Cau aiguaneu al centre de Barcelona. En canvi, a la Ciutat Meridiana, quan surts del metro i veus l’enorme i estilitzada creu blanca de Sant Bernat de Claravall, neva de veritat. Sobre els cotxes hi ha dos dits de neu. Avui és bonic i els nens juguen. Normalment fa fred i prou, però això tampoc impedeix que juguin els nens.

L’Eidihi (Perafita, 18) no ha passat mai per un intent de desnonament. Viu amb els dos fills petits i el marit i, com és comprensible, està inquieta, potser confosa també. Es mira la neu i les quatre persones que han vingut a donar-li suport –d’aquí una estona seran set. Els ingressos de la seva família i les quotes mensuals de la hipoteca eren xifres massa properes, però fa uns anys això no preocupava ningú.

El Jaime (Les Agudes, 58-B) segueix una mica tens quan ja ha marxat el taxi que transporta la comitiva judicial de casa en casa. Un cop més ha aconseguit posposar l’expulsió de casa seva, però sap que això no s’acaba aquí. Els flocs de neu s’acumulen sobre els seus cabells curts mentre mira l’objectiu de la càmera. La imatge és la d’un lluitador. Mentrestant arriba una veïna, gran, amb el carro d’anar a comprar. La senyora arrenca de la porteria un cartell que diu «Catalunya Caixa me quita la casa». Ell el recull de terra i no fa més que demanar-li perdó.

Arribarà un altre veí i començarà a discutir amb ell i les persones que han vingut a donar-li suport. L’indigna que no pagui la comunitat. El Jaime li explica que ja no pot fer-ho i que, de fet, volen deixar-lo al carrer. Al veí no li sembla prou excusa. Durant la conversa, el taxi –els ocupants del qual tampoc contemplen explicacions– es dirigeix a casa de l’Eidihi, però l’ha d’abandonar de seguida. Ella agraeix el suport en un entorn menys hostil que el d’uns carrers més enlllà. Mentre tots se’n van, també és retratada amb els flocs que cauen.

Jo torno cap a la terra baixa, a veure si hi cau la neu i si genera caos o diversió. De tornada penso que ja m’agradaria que l’Albert hagués tingut raó i la neu hagués aturat les comitives judicials. Aquests dos segueixen a casa, però n’hi haurà que no. Dura lex,sed lex. Quan ets pobre, és clar.

Deixa un comentari