Incredulitat

Avui he enviat la carta que segueix aquestes línies als diaris en llengua catalana (i també als gratuïts bilingües) i ara estic amb la traducció al castellà. Animo a tots a fer les seves pròpies cartes i inundar les redaccions, així potser surt a la llum una mica de veritat.

Encara sento certa incredulitat quan penso en el que va tenir lloc el passat dijous a la Universitat Pompeu Fabra. Una cosa així fa passar a segon pla el debat sobre Bolonya; hi ha un tema molt més greu. En quin moment ha passat a ser normal la intervenció de les forces de seguretat per dissoldre una manifestació pacífica a una universitat? El que a l’època de repressió que molts encara recorden feia posar el crit al cel avui ni tan sols ens ruboritza. És perquè són mossos i no grisos? Socialistes i no franquistes? L’acte segueix sent el mateix!

Mentrestant els mitjans ens diuen que “eran pocos y cobardes”. És més fàcil cenyir-se a la versió oficial; buscar la veritat i incentivar el debat és un perill. La veritat, encara que ho fossin, que només es representessin a ells mateixos, quina democràcia és aquesta en que la gent no pot manifestar-se ni quan no incomoda ningú? A vegades un no sap què pensar, i pensa que si ho fa massa pot tenir problemes; “eh! No pot estar pensant aquí! Li deixem 5 minuts per que surti pel seu propi peu”.

Dijous, 19 de febrer, concentració a l’àgora del Campus de la Ciutadella contra l’entrada dels mossos a la universitat.

Snuggie™ o Apologia dels anuncis en vers

Avui, mirant el blog GraphJam, m’he trobat aquesta gràfica:

En un primer moment no m’ha fet massa gràcia, però el concepte de llençols amb mànigues m’ha intrigat, així que he corregut a buscar Snuggie a Google. M’he trobat amb la pàgina oficial. Allà tot guanya sentit i em trobo amb aquest vídeo:

[vodpod id=ExternalVideo.782289&w=425&h=350&fv=videoID%3Dai195%26bufferTime%3D5]
Un cop vist això torneu a la gràfica. Ara tot té sentit, oi? I a sobre et regalen un llum de lectura! La única paraula amb que puc definir el vídeo és LOL. Només falta que la música estigui feta amb Songsmith. No ho dubto pas.

Si puc

Fragment de poema llegit i tatuat a la superfície del cervell poc abans de les quatre de la matinada:

Alguna cosa ha entrat
dins algun vers que sé
que podré escriure, i no
sé quan, ni com, ni què
s’avindrà a dir.

Gabriel Ferrater

M’encanta Ferrater. M’encanta quan les coses cauen dins de versos. M’encantaria poder-los escriure. M’encantaria poder dormir.

La sublimitat del vent

El divendres, quan arribo a casa a les dues em trobo un e-mail de ma mare convidant-me a fer un blog. Un altre! Tot i així, m’encanta la idea. La meva primera aportació són unes línies que vaig anotar, fent al·lusió a Neruda i Sabina, a la meva llibreta (per enveja de l’Ausiàs) a la meva llibreta ahir al metro:

El viento de la noche gira en el cielo y canta. Y ya es día. Las ventanas se abren solas. La puerta de la entrada no deja de dar golpes; el viento quiere que le abramos. Salgo a la calle y un balcón vomita trozos afilados de cristal sobre los peatones. El metro ya sólo está abierto a los viejos conocidos ya que la señal que lo identificaba ha volado y ha sido atropellada por diversos coches. Pongamos que hablo de Barcelona.

Sortint del metro, amb la meva llibreta ja a la butxaca, em trobo això:

Parada d'autobús i el sostre corresponent a la pl. Kennedy
Parada d’autobús i el sostre corresponent a la pl. Kennedy

És una imatge tragicòmica. Com el vent, tan inspirador i perillós. Aquest matí, abans d’escriure la meva primera entrada a Hansel y Gretel. La fábrica de microrrelatos, em trobo que l’Albert ens sorprèn amb un nou vídeo. M’agrada el vent, a pesar dels trossos de vidre que cauen en la meva direcció. Crec que també li agradava al meu amic Richard Wagner.

Richard Wagner t’ha afegit com a amistat a Facebook…

[vodpod id=ExternalVideo.773469&w=300&h=233&fv=]

(Post en tres actes amb música de fons)

El Facebook té aquestes coses. Et fas admirador de tot, algunes coses en conya, algunes en serio. Pensant en el poema estudiat a classe, “Luis de Baviera escucha Lohengrin“, decideixo buscar el Richard Wagner i me’n faig fan. En serio. Al cap d’una estona m’arriba un correu titulat “Richard Wagner t’ha afegit com a amistat a Facebook…”. Efectivament. Espera que accepti la seva sol·licitud. Ara per ara no tenim amics en comú. Dubto. El meu professor de música diu que era un capullo. A Nietzsche el va decebre, però el meu professor també diu que Nietzsche era un capullo. Suposo que un argument anul·la l’altre.

No sóc amic de Luis de Baviera, però segurament Wagner en deu ser, ni que sigui per interessos. Com no tinc més maneres d’indagar sobre la conveniència d’aquesta amistat, llegeixo el poema de Cernuda. El rei seu, tot sol, a gaudir de la música tocada només per ell. Tot un luxe.

Asiste a doble fiesta: una exterior, aquella
De que es testigo; otra allá en su mente,
Donde ambas se funden (como color y forma
Se funden en un cuerpo), componen una misma delicia.

Jo també, tot sol, plantejant-me el dubte escolto Lohengrin. Els (suposo que) violins que fan notes agudes a la llunyania m’encisen. Com els que ho fan a l’obertura de Tannhäuser. M’encanta Wagner. Per què no acceptar-lo? Potser perquè una relació faria desaparèixer la màgia. Per una altra banda, aquestes pors sempre m’han semblat patètiques.

La música de sobte creix i m’identifico amb Luis de Baviera que, “sobre la música inclinado, como extraño contempla con emoción gemela su imagen desdoblada”. Em perdo en la música, em perdo en mi. Oblido el Facebook.

Quan torno a la Terra ja no em queden dubtes; pitjo “Confirma”. “Suggereix amistats a Richard Wagner”? Ni parlar-ne. Crec que és d’aquells amics que un,en un principi amaga, per voler-lo per ell sol i ningú més. Té altres 609 amics però no m’importa, deu ser el principi d’una gran amistat.

Un tret al president

Avui molts deien que Obama s’emportaria un tret. De fet, al bar de la Pompeu he arribat a sentir un intent d’aposta. Cap a les 22:00 m’ha arribat a la bústia d’entrada la última hora del NYT:

After hearing the new president’s inaugural address,
investors went back to selling stocks, sending the major
indexes down sharply.

Bé, tot indica que el foc està obert.

( Mireu el vídeo de l’Albert, i també les cosetes de l’Atenes! )