Barcelona és bona

Diu la dita que Barcelona és bona si la bossa sona. Jo no era del tot conscient però la trobava a faltar. Avui he sortit al migdia sense un duro a la butxaca (i dic duro perquè sona més de Barcelona que no cèntim). Això sí, portava una T-10 per estrenar, cosa que acabarà valent el seu pes en or.

Hem passat el dia junts, Barcelona i jo, amb la xafogor d’Agost que el primer dia encara em resulta agradable, acollidora. Sota el braç la Barcelona de fa mig segle, en un llibre de segona mà comprat a l’altra punta de la península. Aquest m’acompanya al metro; Sagrada Família, Clot, Glòries; Agafar un tramvia per una parada i equivocar-me de línia i haver de creuar la plaça. A aquesta època de l’any està abandonat el 22@, nom curiós on els hi hagi, potser tan modern per ser tan fàcil d’escriure al teclat d’un ordinador. Dinar amb el meu pare i tramvia i Ciutadella i Passeig de Gràcia.

El mosaic de cares que resulta el carrer amb més moviment de la ciutat és entretingut. Molts es posarien nerviosos però avui la ciutat m’és coqueta i jo he coquetejat amb ella. Així vaig recollint cares i em venen ganes de ser fotògraf. Una família francesa bloqueja el pas mirant un aparador a una cantonada reduïda per les obres del metro. El pare carrega el monopatí del nen. La Rambla de Catalunya i penso que si allà m’atropellessin no em passaria gaire res, ja que els cotxes van força lents. I una exposició al Palau Robert, i els carnets d’estudiant que, com suposava, ara es fan el carrer Calàbria, que es troba en aquell espai quasi eteri que hi ha entre la plaça Universitat i la plaça Espanya. I el poc que m’importa no fer-me’l, perquè de poc serveix a Barcelona.

A la nit el metro quasi buit, i Maragall que sembla com si fos el meu barri però no ho és i els meus amics que em fan tornar a casa amb el nit bus quan jo tenia ganes de caminar tot i estar ben desorientat. I el bus que em deixa a un carrer de casa. I és Barcelona, i és de nit, i fa calor i els carrers són deserts. I la finestra és oberta de bat a bat i el gat em mira estirat. I jo a aquesta època de l’any sóc més del parer del Carles Mestre, que diu que “Barcelona és bona si el desodorant no t’abandona”.

D’un que és petit

La cita que segueix me l’he trobada i m’ha semblat fantàstica. Fa molt que no llegeixo aquest llibre. Tocarà fer-ho.

Als grans els agraden les xifres. Quant se’ls parla d’un nou amic, no pregunten mai sobre l’essencial d’ell. No se’ls acut mai preguntar: “Quin to té la seva veu? Quins jocs prefereix? Li agrada col·leccionar papallones?” Però en canvi pregunten: “Quina edat té? Quants germans? Quant pesa? Quant guanya el seu pare?” Només amb aquests detalls creuen conèixer’l.

Demà marxo i em desconnecto. Desitjo un bon estiu a mi i a tots. I a l’agost em podeu desitjar un bon hivern, que vaig a veure la família.

Sóc aquí

Hola, ¿te acuerdas de mí? Solía ser un blogger… Vaja, que aquí mai he tingut un ritme massa constant d’actualitzacions, però a l’Atenes sí, i feia molt que tenia tot plegat abandonat. Coses que passen. Suposo que em distrec amb altres coses. És que em ve de família això de tenir els blogs ple de mosques. De fet, ja fa mesos que no miro el GoogleReader, així que em perdo la tira de blogs xulíssims. Coses de la vida. En tot cas, avui un enllaç del Facebook m’ha inspirat una entrada una mica estranya, que potser quan la llegeixi demà, havent dormit, estaré penedit d’haver escrit. De moment no em sembla malament i, ja que estava, he decidit passar-me per aquí. Volia explicar anècdotes de la meva vida en aquest últim mes. Us volia explicar alguna anècdota, per no fer una entrada buida de contingut, i aquesta consistiria en un vídeo de Los João (“Oh, un grup de música que es diu com tu. Què interessant…”), grup que em va presentar el David. Però oi que no veieu cap vídeo? És que, casualitats de la vidahe entrat al seu blog abans d’enllaçar-lo i resulta que parlava del mateix que volia parlar jo, però de manera menys caòtica i més estructurada. Parla del fet de fer moltes coses (crec que ell en fa més que jo i tot) a la seva última entrada i diu: “Si això suposa marginar una mica el vostre blog, només podeu creuar els dits i pregar que els vostres lectors us perdonin una mica.” Però no patiu (com si algú patís mai per aquest blog), que ja torno a ser aquí (per poc temps, això sí).

Apunts reials

Lo curioso de él [Proust] era que cuando mojaba el bizcocho en el té (asquerosa costumbre), se acordaba de todo su pasado. Bueno, yo probé a hacerlo y no produjo ningún efecto. El gusto real cuando era niña eran los Fueller’s. Supongo que con uno de ésos podría funcionar, pero hace tiempo que no existen, así que nada de recuerdos.

La reina d’Anglaterra a Una lectora nada común, d’Alan Bennett.

Prospecte

Hi havia una vegada un noi amb una pneumònia o pulmonia, tot i que ell li deia pneumonia. Aquell noi no tenia per costum ni dormir ni menjar; en general, no tenia per costum parar. Havent d’estar tancat a casa, els seus pares l’obligaven a dormir i a menjar i no li semblava pas malament. Després de tot el dia amb una sensació estranya al pit decideix llegir el prospecte de l’antibiòtic que ja fa uns dies que pren. Es sorprèn amb trobar-se entre els possibles efectes secundaris, i no precisament entre els més estranys, “anorexia”. Es mira i riu. Més endavant troba un que li escau més: “demencia”. Finalment es troba “alteraciones del ritmo cardíaco”, però el punt segueix amb “fallo cardíaco y desmayo”. No li fa gaire gràcia i pensa que hauria de plegar del prospecte. Emperò, el penúltim punt diu “olor corporal”. Pensa que sua i hauria de dormir. Abans pensa en ell mateix en plan “hi havia una vegada” i es pregunta si això és la famosa “cuentitis” i si aquesta és una de les reaccions no descrites al prospecte que hauria de consultar “con su médico o faramcéutico”.

Una cosa

El meu perfil de Vimeo ja diu que això del vídeo no es lo mío. Hi ha gent que s’hi posa, que en sap i que ho fa de puta mare (no cal que digui noms). En tot cas, jo, malalt, m’he d’estar 10 dies a casa, i avui m’ha agafat pel vídeo. He agafat un vídeo que em fa gràcia dels Prelinger Archives, alguna coseta de YouTube, m’he posat a gravar per casa i ho he barrejat tot amb una peça de Schoenberg (que amb un fons dodecafònic m’atreveixo a qualsevol barbaritat). El resultat ha estat molt llarg, i això que he tallat moltíssim, però aquí el teniu:

[vimeo=http://vimeo.com/4871372]

Crec que la tortuga és l’animal dramàtic per excel·lència. Es podrien fer obres senceres amb tortugues per protagonistes. Mmm…

Es busca João

A tots els Joãos interessats, us informem que s’ofereixen places de:

  • Estudiant.
    • Es demana batxillerat humanístic, dos trimestres del grau en Humanitats de la UPF, gust per la lectura i dedicació a temps complet.
  • Delegat de classe.
    • Es demanen ganes.
  • Assembleari.
    • Es demanen moltes ganes.
  • Professor particular de llatí.
    • Es demana el batxillerat humanístic amb bona mitja de llatí, temps lliure i paciència.
  • Baixista A.
    • Es demanen 3 anys d’experiència.
  • Baixista B.
    • Es demana saber fer sonar el baix i bon humor.
  • Estudiant de baix.
    • Es demana grau elemental de baix elèctric a punt d’acabar.
  • Blogger (tres places).
    • Es demanen ganes, temps lliure i més ganes.
  • Usuari de Facebook.
    • No es demana res.
  • Ésser humà.
    • Es demana no fer totes les coses anteriors alhora i més.

Tots els interessats poden substitur immediatament el João que ocupi la plaça a l’actualitat.

Cordialment,

La direcció.