Quanta lletra!

Hi ha molta lletra a aquest blog i ja no hi estava acostumat; tant de temps arrossegant retalls i xorrades passa factura. Així doncs, per compensar, us deixo amb una imatge:

(Segur que aquesta entrada té més comentaris que les anteriors, però és normal ja que, probablement passarà a ser la meva entrada favorita.)

Lectures

He aprofitat aquestes vacances per llegir força i, al contrari del que esperava, força literatura. Donada la felicitat que m’ha provocat, què més que compartir-ho amb vosaltres, ara que hauré d’esperar fins les properes vacances per tornar a llegir.

  • Quincas Borba, de Machado de Assis. Algun dia em prendré força temps i reflexió per parlar-vos d’aquest autor. L’he llegit per primer cop aquest estiu, però és probablement el novel·lista més important de la literatura brasilera. Són novel·les sobre les intrigues de la classe alta de la cort de Rio de Janeiro a finals del XIX, tema avorrit i avorrible, però narrades d’una manera meravellosa. Capítols curts i concisos i un ús molt encertat de recursos metaficcionals. La novel·la porta per títol el nom que comparteixen un filòsof, que mor al principi, i el seu gos, que només mor després del protagonista.
  • El genio y la diosa, d’Aldous Huxley. Em va sorprendre trobar aquesta novel·la de l’autor d’Un món feliç amb una temàtica tan diferent. Un jove científic se’n va viure amb la família d’un famós físic per ajudar-lo amb els seus experiments i s’enamora de la seva dona. Força interessant, narrador ben trobat i final sorprenent.
  • Duas viagens ao Brasil, de Hans Staden. Curiós llibre publicat l’any 1557 en el qual l’alemany Hans Staden, o l’home que va escriure el llibre per ell, ens explica com va viatjar dos cops al Brasil i el segon cop va ser capturat per una tribu de caníbals. Molta sort (o la providència divina pels lectors del XVI) el va permetre sobreviure i tornar a la seva terra. No he pogut deixar d’imaginar-me com devien reaccionar els alemanys de l’època a un llibre com aquest.
  • Llamadas telefónicas, de Roberto Bolaño. Fa un parell de dies vaig escriure un post al respecte, així que no afegiré res més.
  • Essencial, de Harold Pinter (antologia amb set obres). Donat que a Patates amb Suc s’està preparant una obra-antologia de l’autor, em vaig sentir obligat a llegir-lo i la veritat és que poques obligacions poden ser tan agradables. Al principi m’he partit amb l’absurditat de la seva obra però després m’he trobat amb drames molt emocionants. Altament recomanable.

Si tinc temps ara que encara no hi ha massa feina intentaré llegir-me els contes que em falten de les Ficciones de Borges, que m’enamoren. En tot cas, ja tinc sobre la taula esperant-me tres fantàstics llibres amb els atractius títols El siglo XVI, El siglo XVII i El siglo XVIII. Fiesta!

Temps

Ahir vaig decidir que ja hi havia prou de no haver-me llegit un llibre sencer de Roberto Bolaño. Algun conte havia llegit i m’havien parlat de molts més, però mai “l’havia llegit”, dit així, omplint la boca. Fa uns minuts que m’he acabat Llamadas telefónicas. La qualitat me l’esperava, me n’havien parlat molt i molt bé. En tot cas, el narrador m’ha produït una sensació estranya (sí, els narradors, en plural, seria més correcte). Quan me’n vaig adonar, ahir, em vaig aturar a reflexionar-hi. No sabria dir què és, no sabria explicar-la. En tot cas, vaig mirar la contraportada i vaig dir: “clar, és un llibre dels 90”. No vaig trigar massa en caure en com n’era d’absurda la meva reflexió i com no per això deixava de tenir sentit. “Jo també sóc dels 90”, vaig pensar. I vaig riure per dins. Les meves anteriors lectures havien estat un llibre de 1557, un de mitjans del segle XX i un altre de finals del XIX. En cap d’ells m’havia plantejat aquesta llunyania entre el narrador i jo. Vaja, potser en el de del segle XVI vaig fer trampa, llegint una història real amb ulls de ficció, però, si cal, precisament per la seva no ficció, el podem obviar.

Repasso la meva biblioteca mental (aixecant-me i mirant els prestatges podria deixar-me alguna cosa) i, a priori, no trobo llibres dels anys noranta. És curiós, d’aquesta primera dècada del segle XXI hi ha uns quants, tampoc massa, però de la dècada anterior només em ve el Harry Potter, publicat el mateix any que el recull de contes de Bolaño, al cap, i això que, després de deixar el cinquè llibre a la meitat per passar-me a El retrat de Dorian Gray vaig deixar de tenir-lo en compte per consideracions literàries generals. L’altre dia vaig sentir parlar d’una tal “generació Potter” (m’estic estenent sobre aquest personatge més del que m’agradaria) i ara, de sobte, em sembla un bon nom; és el que havia consumit d’entre la literatura produïda a la dècada que va veure la meva infància.

Trobo tot plegat molt estrany. Buscant a la biblioteca mental recordo un moment d’Un món feliç, d’Aldous Huxley. No busco la cita a la biblioteca real perquè l’edició no m’acaba d’agradar i la traducció, des de la lectura a tercer o quart d’ESO em sembla horrible; i això que no he llegit mai l’original! En tot cas, en aquest món on les persones són entrenades per ser persones (felices) un grup de joves acudeixen al lloc on es fabriquen i eduquen les criatures acompanyats. Prenen apunts de manera compulsiva, preparant-se per la seva futura feina i adulant el seu superior. Quan aquest parla sobre els jocs dels nens, els altres somriuen i es miren amb aire de superioritat. És el superior qui remarca que actuen així perquè estan massa propers a aquella edat de la que parlen com per poder parlar-ne còmodament. Potser és això el que em passa amb els noranta i la seva estètica que em fa fugir.

Potser m’equivoco. En tot. Potser ni tan sols el narrador bolañà provoca aquesta mena de sensacions, o potser sí, però és una característica de l’autor i no de cap remaleïda època marca arbitràriament entre un 1 i un 0 (o entre un 0 i un 9). En tot cas, la revelació a la que m’ha portat és curiosa. A tot això, de ben segur que hi ha algun altre autor de la passada dècada a la meva biblioteca, però ara no hi caic. En tot cas, si heu llegit tot això ja l’heu cagada i heu pensat que tinc raó o, sinó, fa dos paràgrafs que heu decidit que sóc un imbècil redomat. No ho sé, però, sigui com sigui, els narradors actuals em són aliens si comparats amb els més antics. Quina manera de posar-me en evidència!

Zen

L’Albert Lloreta ha actualitzat el seu blog. La por. La por de merda. Per casualitats de la vida, quatre clics després em trobo això:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=kNlVF3ROFLs]

No és que vulgui insinuar res. L’autoajuda a través de vídeos de youtube és potser pitjor que aquella que et ve en forma de llibres de vint euros. En tot cas, els camins d’internet són inescrutables. Escriviu “find Chuck Norris” al cercador de Google i feu clic a “Voy a tener suerte”; llavors sabreu de què parlo.

Poema de joventut

Avui, per algun motiu que no puc copsar, m’ha vingut al cap aquest fragment d’un poema de joventut de Joan Salvat-Papasseit.

Ara que estic al llit
…………………………malalt,
…………………………repasso apunts de lingüística.
– Demà m’aixecaré          potser,
i heus aquí el que m’espera:
Un examen!

Els genis i la televisió

No m’agrada fer servir el concepte ‘geni’, amb tots els seus ecos romàntics i deterministes, però hi ha algunes persones que se’l mereixen. En aquest cas, parlo de Salvador Dalí i John Cage. Tots dos són figures molt allunyades del públic més popular. Tot i així, han fet les seves aparicions en televisió. Fa més d’un any vaig penjar un vídeo de Dalí al programa What’s my line?. Ahir vaig descobrir un vídeo de John Cage al programa dels mateixos productors I’ve got a secret. Avui els reunim aquí:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=7SROZ8Xvi58]

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=SSulycqZH-U]

El més divertit és que, aquests personatges, davant un públic popular, es converteixen en fantàstics humoristes. Per això, i molt més, l’art contemporani és el que s’hauria d’ensenyar a les escoles.