Crònica veloç d’un viatge llarg

Llevar-se d’hora. Aeroport de Brasília. Vol cap a São Paulo. Seient del costat buit. Hores d’espera. São Paulo-Roma al costat d’un italià forçut, pudent i simpàtic que porta un tatuatge que diu “Carpe Diem” amb lletres gòtiques. La seva dona obre la finestra. Espectacle de llamps a l’exterior. Dormir. Despertar sobtadament. No poder dormir. Per la finestra, veure sortir el sol a l’Àfrica; una franja taronja, vermellosa, sota l’infinit blau fosc. Roma i aeroport caòtic; quasi perdre el vol. Barcelona; estiu, humitat i recepció amb globus.

Petita nota política

El Facebook em recomana fer-me amic de Joan Laporta. No en tinc la més mínima intenció, però he fet clic. Tota la informació que em dóna el seu perfil (a part de la seva foto amb pupil·les blanques de l’il·luminació de l’estudio) són els links a les seves webs i els seus dos “Likes and interests”, que són Joan Laporta, CERVEZA ARTESANA.

Records d’E. B.

Ella s’abismava. El funeral havia estat d’allò més fúnebre. L’havia sorprès; esperava quelcom inesperat. Jugava a no ser alguna cosa i ser-ne una altra. La foscor de la nit posterior va tenir, com era d’esperar, una atmosfera negra. Atmos. Àtoms. Esfera.

La rotunditat d’allò que havia buscat l’apenava. A penes li trobava sentit. Li agradaven les subordinades de tres en tres. Els adjectius, també de tres en tres. Li agradaven el pare, el fill i l’esperit sant. Li agradaven de res en res. Li agradaven fins que van deixar d’agradar-li. Un déu trimembre, un govern tripartit. A penes tenia sentit. Des de l’època de la república. I Cèsar. I la Gàl·lia.

Ara el que li agradaven eren les catedrals romàniques. Ella somiava entre voltes de canó. Ella flotava confusament. Era l’hora de la missa i tots creien que es tractava d’un miracle. Ella reia pensant que a tots aquells que, fidels a la trinitat, tocaven el terra els faltava la malícia per a adonar-se que no era res de tot allò. Es tractava, pura i simplement, de la cessació brusca d’una vibració prolongada.

Abismant-se era feliç. Simple i pura flotava, mentre els altres prosseguien amb la recerca d’una melancolia duradora, i sovint la trobaven.

La Vicerectora i l’editorial Anagrama

En els temps que corren no s’ha parlat pas poc de la relació entre Universitat i empreses. A qualsevol campus universitari (qualsevol campus d’universitat pública, per ser més acurats) es pot veure una infinitat de cartells al respecte. A on no és habitual trobar-hi referència és en els meus somnis. L’altre dia, en canvi, universitat i empreses hi van fer una incursió agafats de la mà.

Era curiosa la imatge: el bar de la universitat amb banderoles de l’editorial Anagrama, i a una taula, somrients, conversaven representants de diverses editorials i una vicerectora. Eren fàcilment identificables; cadascun portava al pit un adhesiu de l’entitat que representaven; adhesius setinats, torçats i cars. Jo era el creador de la tensió dramàtica: havien d’enganxar el logotip de l’anomenada editorial a una columna a la qual estava recolzat, menjant un entrepà embolicat en paper de plata, l’adorat fruit de la bauxita.

Sempre m’ha semblat molt curiós el fet que el paper de plata s’extregui de la bauxita; el fet d’embolicar el meu entrepà de pernil amb el derivat d’una “roca que resulta de la meteorització dels feldspats i feldspatoides sota unes condicions ambientals càlides i humides”. Els feldspats, en canvi, em recorden la meva àvia.

Sigui com sigui, jo a la columna hi feia nosa; els treballadors del bar ja no sabien què fer amb la meva presència i jo, tot i adonar-me de tot el drama que es formava, com no m’ho havien demanat, no em movia. Havia decidit centrar-me en el meu entrepà; em divertia aquella mena d’expressionisme abstracte creat al meu voltant. La vicerectora va decidir actuar i em va cridar per a presentar-me aquells senyors de les editorials. Va ser durant aquest atac d’hipocresia quan vaig poder veure els seus adhesius. Tots tenien grans somriures d’importància, de Trident, de “t’estem enganyant”. A mi només em quedava el final de l’entrepà, el crostó, que no m’agrada, i me’l vaig acabar davant seu.

Encara avui em pregunto de què seria aquell acte. Per què l’editorial Anagrama? No estarien pas presentant llibres editats en paper de plata…  Crec que seguirà sent un misteri, com a mínim fins que somii una resposta, però no deixa de ser un bon títol, això de “La Vicerectora i l’editorial Anagrama”. Ombrívol, feliç i desconcertant.

Trossets de Calders

Balanç

Tot just quan estava a punt d’abastar la galleda, va fallar-li una cama i caigué al pou.

Mentre queia, va passar-li allò tan conegut de veure d’un cop d’ull tota la seva vida. I la va trobar llisa, igual i monòtona (dit sigui entre nosaltres), de manera que s’empassà l’aigua d’ofegar-se amb una exemplar resignació.

Ganes de buscar-se-la

–Vinc a cobrar el gas –digué el cobrador.
–No tenim gas –respongué la senyora.
–Doncs que sigui l’electricitat –insistí el funcionari.
–No tenim electricitat.
–I què me’n diu de l’aigua?
–No tenim aigua.
–En aquest cas, si em fa el favor, la violaré, que és una cosa que sempre ve de gust.

A tornajornals

Un dels grans enamorats que registra la Història (encara que de moment no ho sembli) fou Lluís XVI, que va perdre el cap per Maria Antonieta. I tingué la sort, enmig de la desgràcia, d’ésser correspost en la mateixa mesura per la seva estimada.

Pere Calders, Invasió subtil i altres contes.