Dels anuncis

L’altre dia, malalt, sol a casa i amb una tassa calentona de llet amb mel i canyella, em vaig decidir per estirar-me a veure la tele. Feien un programa de zapping, les mateixes xorrades de sempre. El que em va sorprendre van ser els anuncis. Un terç dels anuncis era de medicaments per els símptomes del refredat (dels quals en aquell moment desitjava desesperadament desfer-me). Els altres dos terços eren anuncis de perfums i colònies, fàcilment reconeixibles per el so de clàssics del jazz i l’estètica extremadament cool.

Vaig arribar a una sèrie de conclusions:

  1. A l’hivern la gent es refreda.
  2. Com ja ho tenim tot, la gent no sap que regalar i sempre acaba per fer regals innecessaris com perfums i colònies.
  3. Si estem refredats i amb el nas tapat, no podem olorar aquests fantàstics regals, cosa que els fa perdre sentit.
  4. Per vendre perfums, que sembla l’únic anunciable en aquestes dates, la gent no pot estar refredada i, per tant, han de tenir medicaments que, com a mínim, les permeti olorar-los.

Potser és simplement que necessito veure la tele més sovint. O que he de seguir sense fer-ho gaire.

Bon dia de reis…

Sobre prioridades

–Habría que saber quién impide fabricar las máquinas –dijo Colin–. Lo que falta, por lo visto, es tiempo. La gente pierde el tiempo en vivir y entonces ya no le queda tiempo para trabajar.

–¿No será más bien lo contrario? –dijo Chloé.

–No –dijo Colin–. Si tuvieran tiempo para construir máquinas, luego ya no tendrían necesidad de hacer nada. Lo que yo quiero decir es que la gente trabaja para vivir en lugar de trabajar para hacer máquinas que les permitan vivir sin trabajar.

[…]

–Vamos a hablar de otra cosa –dijo Chloé–, estos temas me dejan agotada. Dime si te gusta mi pelo…

La espuma de los días, Boris Vian

18 anys i ulls cansats

Estic dormint ben poc. Massa feina; avui em queda la última nit de poques hores de son, abans d’entregar l’últim treball del trimestre. I, a tot això, fa uns dies que tinc quelcom estrany als ulls que em deixen les parpelles ben resseques. A part d’accentuar-me les ulleres, és molt incòmode. Avui li deia a ma mare que ja no sé què fer al respecte. En sentir-me dir això ha desaparegut en la seva habitació i ha tornat amb una caixeta; “t’ho pensava regalar per nadal, però…”. La caixa deia: “Contorno de ojos con revitalizante: Reduce bolsas, ojeras y líneas de expresión”.

Crec que em faig gran.

Quasi un pensador

Quan un decideix formar-se i tota la pesca ho fa per estima al saber. Llavors decideix que l’important és conèixer les coses en el seu origen. Per tant, s’obsessiona per les fonts originals i es posa a llegir Sòfocles, Plató, Homer, Descartes, Nietzsche, Wilde i una infinitat de gent molona…
Aquesta persona, si té sort, es trobarà amb bons mestres que li aniran obrint camins i coneixerà noves visions. Se sentirà llavors il·luminada, que té el món a tocar. Això fins un dia, el dia abans de l’examen, en que abandona totes les seves lectures interessants i es conforma amb el primer resum que es troba per Internet com a solució per no abalançar-se per la finestra que dóna al pati interior del seu edifici. “Ja l’acabaré”, diu, i molts anys han de passar.

Demano perdó a l’ànima de Hans Jonas.

coc gems hack activation code

Aquest cop sense pretensions

Per què collons em faig un altre blog? No en tinc prou? La pregunta és bona, sí, sí. Però la resposta és senzilla: per què ho necessito. L’Atenes de Pèricles és un projecte molt ambiciós i espero que segueixi funcionant i creixent com fa de moment, però necessitava quelcom més personal. Necessitava poder dir que m’estic estressant molt amb la feinada que tinc de la uni, poder escriure blog amb g tot i saber que el correcte és amb c, poder escriure vem sense patir perquè m’agrada més que vam.

Des que vaig començar amb jotaemi.blog.com (gran domini) a l’estiu de segon a tercer d’ESO després de l’emoció que em va provocar que em publiquessin una carta a La Vanguardia (ecs) tinc la sensació d’haver tingut infinits blogs. I sempre he estat jotaemi, on nick molt cibernètic. Ara no, ara em dic João, perquè aquest sóc jo, perquè vull col·laborar amb aquest voyeurisme digital i perquè, com diu la Begoña, “el nombre es lo más importante que teneis”.

Així, sense pretencions, sense l’objectiu d’arribar a ningú en especial, sense un disseny mínimament currat, sense actualitzar cada dia, i amb alguna que altra falta d’ortografia, començo aquest nou blog. See ya!